Gens
premeditadament, els joves exploradors urbans han decidit escrutar i robar un
petit secret de la natura. A veure què passa.
Les roques, punxegudes, bastant
desordenades i alhora col·locades en plena harmonia, fregant les onades, un pèl
salades- tampoc no gaire-, conviuen l’estampa amb uns eriçons foscos, amb punxes
erectes però passives. Les roques, aspres com el paper de vidre i suaus com el
marbre, tenen una bonica presència als ulls de la carn més aviat jove. Les
roques, que estan quietes, són testimoni de les trepitjades no gens fermes de
peuets, peuots i capritxoses ungles, dits, lligaments i tendons. Els peus
vigilen, curosos i preventius, tot allò que en el futur més immediat
trepitjaran. Vacil·lant avancen fins a la coveta marina que queda a quinze
metres (potser setze, o potser vint-i-dos... qui sap, potser vint-i-nou) però
estan a les ordres d’uns novells mariners que opten per explorar aquella zona
apartada de la salvatge i rebonica Costa Brava. I sí, avancen vacil·lants però
amb contundència i tenen ganes d’arribar al seu destí. Havent accelerat uns sis
metres enllà, minora la seva vulnerabilitat, i la seva disposició a ferir-se per
aconseguir-ho s’infla com un globus. Arribats a dins la cova, el so d’un tambor
amb el seu ritme constant, simètric i sobretot sord; ressona i acompanya als
exploradors urbans allà a dins. I tot és perfecte. Aquella nerviosa i dura
musculatura del començament esdevé més laxa. I quina aigua més gèlida! És cert
que som a primer de maig, i que ha fet una nit fresca. També és vàlid anunciar
que no fa vent, i que la mar és cristal·lina. Si es giren veuen el poble de
davant, emmarcat per la silueta d’unes altres roques superiors i més
escarpades. I si miren a sobre tenen un sostre natural fosc i humit. L’aire que
respiren els exploradors urbans és salat i blavós i estan envoltats per la més rigorosa
intimitat. I si es miren entre ells, saben que assoliran un propòsit.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada