Quan
era jovenet (encara en sóc i no en deixaré de ser) hi havia una cançó que em
tenia captivat i que m’agradava molt. Aquesta és ‘The Sound of Silence’
de Simon & Garfunkel una parella que junts han fet molt de mal. La cançó em
relaxa i és d’aquelles que en moment de massa trànsit entre neurones,
neutralitza el soroll i fa que la sensació es transformi en serenor i
tranquil·litat. Altres músics i bandes que em produeixen aquests efectes
medicinals també ho són Beirut o Bon Iver i fins i tot, perquè no, els Manel.
Els manresans coneixereu la Plaça Sant
Domènec situada al rovell de l’ou de la ciutat anàrquica modernista i
noucentista. Un lloc de passeig, relacions i comerç. Un indret de pas
obligatori, una rotonda per les persones. La cançó que us estic parlant em
recorda aquesta plaça. El perquè no us el sé explicar. És així, no té més. I
perquè us explico això? Perquè ho sapigueu. Davant de Can Jorba al costat d’on
ara hi ha una simpàtica, italiana i cara pizzeria i restaurant de pasta (que
comença amb ‘Tag’ i rima amb ‘-tella’) abans al segle passat, concretament a
finals d’aquest, prou al final com perquè jo ho recordi, hi havia una botiga d’esports,
de roba i xiruques. Era una botigueta típica de Manresa. Comercial de barri,
segurament de caire familiar i la recordo prou entranyable. Enguany crec que hi
ha una sabateria, però no n’estic segur, a vegades els records esdevenen
borrosos. Recordo que a l’aparador quan jo duria tenir uns 4-6 anys hi havia
una foto en blanc i negre d’un anunci de sabates d’aquella marca que surt la
silueta d’una cara d’un home amb barret i fumant. La imatge era unes sabates d’excursionista,
d’aquelles amb una sola sòlida de goma dura, folrades amb vellut del bo amb
cordons amb ratlles i sanefes de formes estranyes i amb dos ganxos a l’alçada
del turmell per poder cordar bé i no torçar-te el turmell. Al costat d’aquesta
foto encartonada hi havia una mena de jaqueta blanca polar, amb una caputxa de
tipus esquimal. I al costat uns pals per fer excursionisme. Aquesta és la
imatge que m’apareix quan ressonen les notes pinçades i les dues veus. L’una sobre
de l’altra en plena harmonia.
Quan escoltava la cançó de Simon &
Garfunkel, producte de la imatge que us he descrit, em venien al cap un munt de
coses que mai havia fet. Amb un imaginari totalment alterat del moment que
vivia. Com si recordés coses dels anys 60 i 70 (havent nascut en els 90’). Quan
escoltava la cançó en qüestió sempre m’ha vingut el cap aquella imatge de
propaganda de la botiga que ja no hi és a la Muralla de Manresa. D’aquelles
xiruques en blanc i negre. Unes xiruques que (no) recordava d’excursions que
(no) havia fet temps molt enrere. Tot fruit d'una imaginació innocent i infantil.
I encara em passa.
Hem de ser capaços de poder recordar
amb un somriure coses que mai hem dut a terme. Coses que segurament hem somniat
un dia o altre mentre dormíem. Jo a vegades me’n recordo de coses que (no) em
van passar l’any 1977, amb un filtre recremat de color sèpia. Excursions que
(no) vaig fer quan el meu pare tenia 20 anys. Concerts dels Beatles que (no) vaig anar a Londres i dones amb qui (no) he estat.
Menjars que un dia (no) vaig provar i que (no) em van encantar. Aconseguir
tenir aquests pensaments és el pas previ per fer el salt a poder-ho fer (o no).
Però en tot cas, tenir el record d’una cosa que no has fet mai i no has tingut
mai, comporta que algun dia acabis fent o tenint aquella cosa que amb tanta
nostàlgia (no) recordes. I si no, sempre et quedarà el record i la divertida
experiència de la imaginació extrema. I és que tot allò que som capaços de
crear és un abisme infinit. Recuperem-ne una part!
