Arma d'autodestrucció massiva.

Perspectiva curta, avui. Curta perquè el tema no dóna gaire per més. Parlaré de l’autodestrucció massiva que està tenint el Partit Socialista de Catalunya. I Ho escriuré des d’una perspectiva de llàstima i pena. Perquè, de fet, em sap greu el que està passant. Això sí, no us espereu un escrit sorprenent en contingut. No diré res més del que a molts ens passa pel cap els últims mesos.

Tot i que de moment només són paraules (i no fets, vull dir) sembla ser que a can PSC cada cop es desmarca més del procés (i realitat) sobiranista/ nacional/ camí d’Ítaca (per posar un to, així, irònic). Es veu que votaran en contra de la petició que faria el Parlament (si s’aprovés a la cambra catalana) de demanar la cessió de competències per poder dur a terme un referèndum legal i vinculant sobre la independència a través de l’article 150.2 de la magnífica i antiga Constitució Espanyola. No vull parlar de les conseqüències que això pot comportar sinó de la imatge que ens regala el partit: per una banda sorprenent (encara em sorprèn) i per altra incoherent i poc estimulant, decebedora.

Sí a una consulta legal i pactada amb l’Estat espanyol.

La posició des de les últimes eleccions i les respectives campanyes electorals ja van deixar clara la posició del Partit Socialista: un model federal (utòpic i poc clar) i en tot cas, si és que hi ha d’haver una consulta, que fos legal dins el marc constitucional. Recordo unes paraules de’n Navarro fa uns mesos que deia que en la hipotètica consulta legal defensarien un no a la independència del país ja que el partit creia que l’alternativa no era aquesta sinó el federalisme en qüestió. Ep! Coherència? Sí. Lògic que defensin una consulta legal i totalment legítim que defensin un model federal (utòpic i poc clar, insisteixo) amb el Regne d’Espanya.

La (in)coherència.

Segurament en el punt anterior és quan més coherent he vist el PSC els últims dos anys. D’ençà l’entrada de l’últim (i actual) govern de CiU amb l’amic invisible de ERC com a suport puntual (i no tant puntual) ha nascut la famosa ‘Puta i Ramoneta’ que ja coneixem, però aquest cop l'està duent a terme el partit de’n Pere (així amb la confiança). Però amb poc estil i destresa ho han dut a terme. I és aquesta falta de coherència la detonant a la mort definitiva del partit. Almenys la d’aquell partit de Maragall (el Pasqual) de n’Obiols, etcètera.

Tot un any defensant una consulta pactada amb l’Estat Espanyol per quan, en el moment de tirar-ho endavant, anunciar que votaria en contra a la votació del Parlament. Em recorda el mateix cas que el Partit Popular en el moment de condemnar el franquisme (ja sabeu, embolicar la troca per cridar l’atenció i, o no votar o votar-ne en contra després del circ). La foto de Navarro – Camacho – Rivera i algun membre de l’exèrcit espanyol el dia de la Constitució va ser la guspira de incoherència que va acabar de culminar les incerteses i va encendre flames dins del mateix partit. Un partir internament dividit i gens clar.

Han mort. DEP.

Així, doncs, de la seva pròpia incoherència el partit que va estar de moda fins el 2007 a Catalunya morirà amb el que va ser la seva pròpia essència (socialista i catalanista). Voldria remarcar una cosa important: des del meu punt de vista no ser independentista no vol dir no ser catalanista. Es pot defensar l’interès de Catalunya sense que aquest sigui l’afany d’esdevenir un estat independent. I és en aquest punt on els socialistes catalans han perdut el seu últim reducte de la pròpia essència. Impedir l’accés a les urnes dels propis catalans és anar en contra de el poble català (i de qualsevol altre, és clar). No els critico. Volia compartir amb vosaltres una lamentació vertadera. La baixa d’aquest partit significa la desaparició d’un partit històric que durant uns anys va ser fidel a la seva ‘S’ i a la seva ‘C’. S’han quedat amb la ‘P’ de Pere i Partit. Els hauria dignificat molt més acceptar entrar al joc i fer una forta campanya pel NO, que no pas el suïcidi que estan duent a terme i les incoherències que ens estan mostrant. I és que ja ho deia en bon del Voltaire:  "Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins la mort el teu dret de dir-ho”. I amics, el PSC no està sent net i morirà de brutícia.

Aprofito per recomanar-vos dos articles:

- http://rogercarboc.wordpress.com/2014/01/13/questio-socialista-passat-i-present-del-psc/ de Roger Carbó on fa un anàlisi molt potent de la trajectòria del partit.

-       - http://carlesrutiafaura.wordpress.com/2014/01/11/obituari-al-psc/ de Carles Rútia on molt breument però molt ben explicat mostra el seu punt de vista del mateix.
I

I també a crear debat! Doneu la vostra perspectiva!