dijous, 19 de novembre del 2015

¿En qué medida la baja participación en las elecciones europeas representan un problema de legitimidad democrática para la Unión Europea?

Treball elaborat per al segon seminari per mi mateix, Marc Orriols i Gol, de l'assignatura de Política Europea del tercer curs del Grau de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Universitat Pompeu Fabra.


La Unión Europea se encuentra en un punto de su historia donde su legitimidad empieza a ser cada vez más débil y la sociedad y los académicos detectan un déficit democrático en ella. En la lectura de Javier Arregui se define la legitimidad desde diferentes puntos de vista: el de Locke (consentimiento de los gobernados hacia los gobernantes) y Hume (la eficacia y transferencia política en los resultados). Por otro lado, Beethman y Lord desarrollan tres tipos de legitimidad (la procedimental, la social y la de eficacia) y es a partir de estos pilares que voy a responder a la cuestión del ejercicio. La hipótesis que planteo es la siguiente: “la baja participación en las elecciones europeas es una consecuencia de las disfunciones democráticas en las dimensiones de la legitimidad procedimental y la social”.

¿Qué disfunciones tienen las diferentes instituciones europeas? En primer lugar, la Comisión Europea, que se dota de la delegación de poder del Parlamento Europeo y el Consejo Europeo, no define una agenda política previa durante la campaña electoral, ni tampoco puede definir una acción política concreta, precisamente por éste déficit. En este sentido, va directamente relacionado con el problema de la desinformación que tiene el electorado durante la campaña electoral, pero lo desglosaré en el apartado de los déficits de legitimidad social. Un segundo problema que tiene la Comisión es que la legislación que se delibera y propone al Parlamento, esto es, su proceso, resulta ser opaca y casi secreta, hecho que dificulta la transparencia que todo proceso democrático requiere. Además, las agencias reguladoras tienen un importante peso decisorio en el proceso legislativo y resultan ser un agente que no ha sido escogido democráticamente. En cuanto al Parlamento Europeo, nos encontramos con un problema dual. Por un lado, siendo una elección de segundo orden, no crea el interés suficiente para que el interés y la participación sea la óptima; en segundo lugar, los resultados electorales en cada Estado Miembro resultan ser un reflejo del estado de salud del gobierno y los partidos (castigo o premio), pero en ningún caso reflejan una voluntad ni un programa de la realidad europea.

En segundo lugar, socialmente existen algunos déficits que son clave para entender la baja participación en los comicios de cada lustro en el Parlamento Europeo. Es así como el proceso de integración social europea se encuentra en un momento de bloqueo y cero avance. La ausencia de una identidad europea integral, como también la nula existencia de una esfera pública compartida en el espacio europeo, dificulta contundentemente una atención suficiente de la población europea. Es importante poner énfasis a la “esfera pública compartida” ya que es básica para que exista una consciencia europea real. ¿Cuáles son las dificultades que ofrece este punto? En primer lugar, un grave problema idiomático (en los países del sur del continente una media aproximada del 55% tienen un nivel medio de inglés; mientras que en el norte la cifra sube hasta el 70% y con un nivel muy alto)i. Sin una lengua vehicular común entre Estados europeos es difícil consolidar una idea de comunidad real. Los medios de comunicación, ya sea de escala nacional o sea en una hipotética escala supranacional, tienen un papel muy importante en la socialización y la concienciación, pero nos encontramos en una situación donde la actualidad política europea no ocupa las portadas de nuestros diarios y noticiarios.

Habiendo mostrado los déficits procedimentales y sociales en la legitimidad del proceso y funcionamiento de la Unión Europea, en este apartado final pretendo demostrar que la hipótesis planteada al principio es cierta. Según los autores ya citados (Beethman y Lord), el diseño institucional es democrático y legítimo en cuanto que haya un equilibrio entre la capacidad política de los actores y los resultados a través de un rendimiento de cuentas, ya sea horizontal o vertical, que haya una competencia real en las elecciones y que la ciudadanía actúe en procesos deliberativos y con acción política. Así pues, no existe una competencia real en las elecciones europeas en un sentido europeo (sí en un sentido nacional); la ciudadanía no actúa en procesos deliberativos excepto en las elecciones al Parlamento (no para el Consejo o Comisión, ya que el mismo PE delega parte de sus poderes a éstos) o en referéndums; y su transferencia “representado-representante” en el sentido legislativo no es real: ni el Parlamento tiene suficientes competencias ni las campañas electorales tratan temas de realidad europea. Añadiendo toda la información previamente mostrada, como la poca transparencia de la Comisión en la legislación; el peso legislativo de los agentes reguladores; y sobretodo el problema idiomático y la dudosa esfera pública compartida, hacen que la abstención masiva de los ciudadanos europeos sea lógica y consecuente y una problemática de base que no legitima con la fuerza suficiente el funcionamiento de la Unión Europea.

dimarts, 23 de juny del 2015

Em cago en Sant Roc i el gos i la mare que els va parir tots dos. Adéu al PopArb.


Serà #ElMillorPopArb i jo hi seré. Un bon regal de la vida. I mentre estigui capbussat a la piscina sentint música, o els ocells, o res, o les gotes d’aigua pensaré en vosaltres i com de burros haureu estat per no haver comprat l’abonament del millor festival de la meva vida.

(I)

Escoltant el nou disc de Joan Miquel Oliver (Pegasus), i havent llegit un article interessant (i com sempre, molt ben redactat, d’en Jordi Graupera en una columna de la edició impresa de La Vanguardia*), penso en l’última edició que vaig veure fa tres anys del festival del PopArb. Tenia uns discrets dinou anys (tan discrets com els vint-i-dos que tinc ara, eh) i m’acabava de treure el carnet de conduir. Era dels primers viatges més aviat llargs que feia amb el cotxe (el plátano, un cotxe llarg i atrotinat de color més o menys blanc, desaparegut en batalla): uns quants quilometres de Manresa a Arbúcies. Eren nits de lluna plena i goso compartir públicament que durant alguns trams de la carretera, de nit, podia treure els llums i conduir tranquil·lament (ho negaré davant del jutge).

(II)

El festival de música PopArb és el festival el qual vaig perdre la virginitat dels festivals (el primer dels molts que han vingut i que vindran) i va ser el millor amb qui fer-ho. Vam arribar la tarda del divendres probablement a les 17.00 h de la tarda, aparcant a una zona blava que no vaig pagar, i el primer que vam fer va ser anar a casa d’un amic d’un amic d’un amic dels meus companys de concerts. Sopar unes pizzes recremades, fer un parell de cervesetes (ja amb el sol caigut, però amb llum de vespre i un airet que t’hi cagues) i fent els estiraments adients per poder anar sense risc de lesió cap els concerts. No vull que sembli que tot plegat va passar fa deu anys, però ja sabeu que les tecnologies i les xarxes socials avancen ràpid. La qüestió és que em va entusiasmar veure un camió plantat allà al mig fent de pantalla dels tuits (o piulets o pius-pius) que podíem enviar amb el hashtag corresponent. Ara ja sembla prehistòric, però, mira, em va molar especialment. I els concerts! Oh, els concerts. Seguits i clavats en el seu horari. Curts però intensos en repertori. Pròxims com els que més: com a màxim de lluny, estàs a cinquanta metres. Passes de la primera fila a última en qüestió de segons quan es canvia d’escenari.

 (III)

Va ser en aquest festival on vaig escoltar en directe per primer cop els Mishima i Love of Lesbian. Gràcies al PopArb he pogut veure en bon directe els Surfing Sirles, grup que malauradament no podrem escoltar mai més. Vaig veure un espectacular concert de l’elèctric i hiperactiu Quimi Portet. Tot plegat (potser sí, una mica de postureig, però coi, m’agrada així) amb un got de plàstic amb fermentat de llúpol; vull dir cervesa, perdó- tranquil·la, mare, eren les primeres i van ser poques-. I estàvem tots tranquils i ficats en la música, els amics, la cervesa (i alguna noieta maca). Cap aglomeració!

(IV)

I a l’onzena edició va i esdevé la última. Em cago en Sant Roc i el gos i la mare que els va parir tots dos. I pel que diu en Graupera, no és broma. I pel que diu l’Anna Cerdà,tampoc ho és. I quan vaig comprar els abonaments fa uns mesos no m’ho imaginava pas que podria ser l’últim, coi. Podré veure el meu primer directe d’un Joan Miquel Oliver (el meu Joan Miquel) en solitari; Sanjays, els tinc moltes ganes. També podré veure The New Reamon i Le Petit Ramon (va de Ramons, la cosa). Pau Vallvé, The Seihos, The Excitemens. I també podré veure Sènior i el Cor Brutal. I ho faré amb l’Arnau, el mateix amic amb qui vaig anar-hi l’edició del 2012. Tots aquests grups els podré seguint veient en concerts i altres festivals, però em cago Sant Roc i el gos i la mare que els va parir tots dos, no els podré veure mai més dins del núvol PopArb. Feliç d’haver-hi pogut estar dues edicions, però emprenyat per enguany anar a l’última. A voltes, em sembla que vaig néixer 10 anys tard, carai.


(V)

Serà #ElMillorPopArb i jo hi seré. Un bon regal de la vida. I mentre estigui capbussat a la piscina sentint música, o els ocells, o res, o les gotes d’aigua pensaré en vosaltres i com de burros haureu estat per no haver comprat l’abonament del millor festival de la meva vida.


* (http://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia/20150619/282179354720298/TextView)

dilluns, 4 de maig del 2015

Pensaments salats

Gens premeditadament, els joves exploradors urbans han decidit escrutar i robar un petit secret de la natura. A veure què passa.

Les roques, punxegudes, bastant desordenades i alhora col·locades en plena harmonia, fregant les onades, un pèl salades- tampoc no gaire-, conviuen l’estampa amb uns eriçons foscos, amb punxes erectes però passives. Les roques, aspres com el paper de vidre i suaus com el marbre, tenen una bonica presència als ulls de la carn més aviat jove. Les roques, que estan quietes, són testimoni de les trepitjades no gens fermes de peuets, peuots i capritxoses ungles, dits, lligaments i tendons. Els peus vigilen, curosos i preventius, tot allò que en el futur més immediat trepitjaran. Vacil·lant avancen fins a la coveta marina que queda a quinze metres (potser setze, o potser vint-i-dos... qui sap, potser vint-i-nou) però estan a les ordres d’uns novells mariners que opten per explorar aquella zona apartada de la salvatge i rebonica Costa Brava. I sí, avancen vacil·lants però amb contundència i tenen ganes d’arribar al seu destí. Havent accelerat uns sis metres enllà, minora la seva vulnerabilitat, i la seva disposició a ferir-se per aconseguir-ho s’infla com un globus. Arribats a dins la cova, el so d’un tambor amb el seu ritme constant, simètric i sobretot sord; ressona i acompanya als exploradors urbans allà a dins. I tot és perfecte. Aquella nerviosa i dura musculatura del començament esdevé més laxa. I quina aigua més gèlida! És cert que som a primer de maig, i que ha fet una nit fresca. També és vàlid anunciar que no fa vent, i que la mar és cristal·lina. Si es giren veuen el poble de davant, emmarcat per la silueta d’unes altres roques superiors i més escarpades. I si miren a sobre tenen un sostre natural fosc i humit. L’aire que respiren els exploradors urbans és salat i blavós i estan envoltats per la més rigorosa intimitat. I si es miren entre ells, saben que assoliran un propòsit.


Gens premeditadament, els joves exploradors urbans han decidit submergir-se, a veure què passa. Un, dos i tres: fred.


Blavor.

dimecres, 22 d’abril del 2015

Una mena d'homenatge


(I) 

El primer record que em ve al cap quan penso en tu (que és molt sovint, i cada dia) és del dos d’abril del dos mil cinc: vint dies abans que marxessis d’excursió. Eren quarts de sis d’una tarda i l’àvia m’havia dit que tenies el fetge contaminat i que a vegades se t’emboirava la closca. Resultava que aquell dia estaves així. Estaves estirat al sofà blau, que fins fa no res encara el teníem a casa (i que, a més, crec recordar que anteriorment havia estat al Pintor i Basiana), escoltant la ràdio (ràdio que guardo com un dels meus tresors materials més preuats), que té sis canals per memoritzar sis freqüències, i portaves les teves tant clàssiques ulleres de pasta marrons (que guardo, també, en un calaix, intactes, i que són un altre dels tresors materials més importants que tinc). La televisió, negra i vella, estava encesa i, precisament, si recordo la data amb tanta exactitud és perquè justament aquell dia, es retransmetia en directe l’elecció del nou Papa, successor del Joan Pau II. ‘Habemus papam’ llegia o sentia. Però jo, amb 11 anys, pensava “i habemus avi!”. I en cap cas vaig tenir tristament aquest pensament, sinó que va ser des de l’alegria de poder corroborar que encara erets allà. Però bé, la imatge, la fotografia, l’essència d’aquest record és simplement el simpàtic somriure, el gest vocàlic d’alegria i el teu tret facial, digne d’avi Pep, en el moment en que vas notar, obrint els ulls rere les ulleres de pasta marró, que m’asseia al teu costat, esperant que et despertessis i expectant, precisament, el que va passar: dir-te hola; fer-te un petó, just després que tu obrissis els ulls amb un simpàtic somriure, amb el teu gest vocàlic d’alegria i veure el teu digne tret facial d’avi Pep.

(II) 

Un segon record és atemporal, típic, i una imatge fotogràfica que qualsevol persona que hagi conegut mai el Josep Maria Orriols i Morros reconeixerà. Sóc a classe escrivint això (ja em perdonareu, però la classe d’avui m’interessa entre poc i gens) i el meu company m’acaba de demanar que per què he plegat el diari d’aquesta manera, tiu. En comptes de plegar-lo verticalment per la meitat (i per tant, fent-ne dues) ho faig en tres terços en el mateix sentit que si ho hagués fet pel mig, com hom fa (que sí, que si són terços seran tres i no dos o quatre, però m’agrada redundar). I ha estat així que me n’he adonat d’allò que ja sabia: també plego el diari com tu i també me’l poso sota el braç, a l’alçada del pectoral quan passejo, (massa!) despistadament per Manresa o Barcelona. I, de fet, aquest record és de tu passejant (massa!) despistadament pels carrers de la bonica Manresa, amb entre dos i quatre diaris plegats en terços aguantats a sota l’aixella (vestit elegantment amb camisa i potser americana). Quan no era així també els duies igualment plegats dins d’una bandolera de cuir. I celebro, tanmateix, poder entendre la mimesi d’Aristòtil quan em veig (o et veig,- o ens veig!) passejant (massa!) despistadament amb els diaris pul·lulant per qualsevol racó d’allà on sigui amb els diaris plegats, sí, en terços.

(III) 

Tu esmorzaves cada dia una llesca de pa de pagès amb mantega i melmelada i la sucaves a la llet o al cafè amb llet. I és quelcom que mai m’ha acabat de convèncer, la veritat (ho trobo massa dolç). Cal dir que, a voltes, la melmelada era de l’àvia, i a voltes no (del Caprabo). Et dic que no ho faig, només faltaria, però ara bé: ahir mateix vaig esmorzar un plat de cigrons amb espinacs i un parell de lloms de lluç... et sona haver esmorzat mai alguna cosa per l’estil? Jo crec que sí. També menjaves les natilles sense cullera. Interessant. I interessant pel lector serà quan sàpiga que el motiu és que la cullereta no era altra cosa que la tapa de l’envàs recargolada en forma de cullera. Tampoc ho faig, avi, no entenc, precisament, perquè cal abstenir-se d’una cullereta si la tens i, a més, sóc un pèl més amant d’aquest utensili (per poder explicar el teu sublim acudit de la cullereta, *acudit que reproduiré a final de l’entrada); però en conec qui sí que ho fan, com el Ferran: l’únic ros de la família, una gran virtut. I tampoc entenc per què ho fa. O potser sí! Perquè així ho feies tu.


(IV)


Semblava que havia de caure el cel, amb els núvols, les estrelles, l’univers i el mateix Sant Pere (que estic segur que aquell moment estava moment els mobles i per això tronava tant) de la pluja que queia aquella tarda de qualsevol dia de l’any, no ho recordo. Era una tarda de dimarts o de dimecres, de ben segur, perquè em vas trucar a casa per demanar-li permís a la mare que, en el cas que em vingués de gust, baixés a veure el Barça contra la Juventus, en un partit de Champions, amb tu a la penya blaugrana (que en aquel entonses era al començament del carrer Circumval·lació). No recordo el resultat, gens, ni si havia més o menys coneguts... però “només si vols, demana-li a la mare a veure si et deixa venir a veure el Barça a la penya amb mi” i és clar que ho volia! M’encantava passar les hores amb tu. Només recordo que jo vaig beure un Cacaolat. I que estaves assegut amb els braços creuats i les cames creuades. I que xutaves a l’aire cada cop que creies oportú que el Kluivert o l’Overmars havien d’executar el xut.

(V) 

I, escolta, només em vas renyar un cop a la vida (indicador del bon nen que sóc, o més aviat de com ens assemblem i la bondat que tenim). Va ser una tarda en que el Christian, un immens amic, va venir a casa a berenar i a jugar a futbol. La qüestió és que el meu amic era (ja no sé si encara ho és) un gran executador de faltes i, sobretot, tenia una excel·lent traça en fer un efecte interior a la pilota i també en fer xilenes. Fàcil: en una falta molt ben picada, de rebot, l’esfera va anar a parar a l’escaire. Heus ací el problema: l’escaire era el llum i aquest llum va quedar perfectament rebentat i reduït en petits fragments. La problemàtica augmentava exponencialment cada cop que anàvem sabent més informació d’aquest ditxós llum. L’havien recol·locat nou feia menys de 6 hores i havia valgut diners (tot val diners). Em vas renyar, i en aquest cas renyar vol dir que tensament em vas recordar que el llum era nou, que t’havia costat de muntar-lo i que vagi en compte el següent cop. La bronca, ja us i t’avanço no em va afectar gens ni mica. Però el meu escarment va ser la mínima idea d’haver fallat a l’avi Pep i vaig tenir un dels disgustos més durs de la meva vida. Quan hores més tard vaig arribar a casa, el primer que vaig anar a fer és agafar el telèfon per trucar-te i demanar si estaves bé i que em sabia molt greu haver-me carregat el llum. La divertida sorpresa va ser que just quan anava a agafar el telèfon, va sonar i el número era el 93 872 37 60, és a dir tu, que anaves a fer el mateix, perquè també estaves patint, disgustat pel meu disgust i per tranquil·litzar-me. I que les casualitats, em sembla, no existeixen pas.

Cinc records, escollits en un just atzar mental, per homenatjar-te. Per aquells 12 anys menys una setmana que vam viure plegats. Perquè tinc més que assumit que tu i jo no vam tenir una simple relació política de nét-avi. Perquè érem molt més que això. I tots hem après a recordar-te rient, sense massa llàgrimes. I la mort, això tant tabú, tant estrany, potser resulta ser la cosa més natural de la vida i que cal saber-ne conviure-hi. I, sí, sembla un tòpic, però vius en tots els gestos, expressions, tons, paraules, cares, venes i sang que fem i tenim tots nosaltres i et noto a dins meu. I fins i tot sembla que m’estiguis ajudant a escriure aquesta al·legoria. Deu anys després, com si no hagués passat ni una setmana, ho recordo tot. Però bé, tampoc t’estic explicant res que ja no sàpigues.

 Acudit: És un pacient que va a visitar el metge per una estranya sensació dolorosa que li passa cada dia quan esmorza, concretament a l’ull. “Doctor, quan esmorzo em fa molt mal l’ull dret” El Dr. Respon preguntant: “què esmorza, vostè?” “Jo esmorzo una torrada i un cafè amb llet” “I ha pensat mai de treure la cullereta?”

divendres, 27 de febrer del 2015

Abertis, Banc Sabadell i Salvador Alemany. La Universitat de Barcelona segrestada.

M’espanto, aquest mateix migdia, en saber que el govern de la Generalitat de Convergència i Unió ha decidit no permetre la gratuïtat de la C-16 als veïns de Sant Fruitós de Bages. Javier Flores i Garcia, director general de Infraestructures de Mobilitat Terrestre (càrrec que penja directament de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat i encapçalat per Santiago Vila) i Ricard Font i Hereu (Secretari d’Infraestructures i Mobilitat) han, indirectament, anunciat que no hi hauria cap mena de concessió ni subvenció, ni gratuïtat de la C-16. La C-16 és una autopista de 48 km que va des de Manresa, capital del Bages, fins a Sant Cugat del Vallès. Està gestionat per la operadora Autema que depèn directament d’Abertis, empresa de Salvador Alemany i Mas, un conegut empresari de Catalunya i, per extensió, d’Espanya.

No cal ser gaire llarg per entendre que tota la problemàtica que acompanya la C-55 i la C-16, que ja vaig escriure en aquest bloc fa bastant mesos enrere, depèn de manera absolutament directa de la voluntat d’Abertis i del seu amo i senyor S. Alemany. El nostre país (Catalunya, que no us ho facin oblidar i recordar aquells que els interessa fer oblidar o recordar les coses; gent de casa) on hi mor tanta gent a la carretera, compten molt més aquells qui deixen de manera religiosa el preu tant elegant de 7’77€ d’anada 15’54€ d’anada i tornada; 310’28€ al mes; o de 28’28€ anada i tornada el cap de setmana (ja sabeu, Andorra és llaminera), que no pas els tants que ja han perdut la vida a la C-55 o els altres supervivents que es troben els camions gegants de cara per arribar a o tornar de Barcelona. Compten més aquests (mereixedors, bona part) capaços de permetre’s passar per la C-16 que no pas aquells que no poden fer-ho, ja sigui per falta de recursos o, permeteu-me ser cínic, per falta de vida, perduda en aquests sanguinaris km de la C-55.

És aquest home i la seva gent qui decideix, ha decidit i decidirà si la gent que vivim a la Catalunya Central (i tampoc us enganyaré, de la resta de Catalunya i Estat Espanyol) podem viatjar en les condicions de seguretat viària que ens mereixem (que és la màxima). El problema és que la seva decisió vindrà donada d’un càlcul i del seu cost d’oportunitat: els surt més a compte que hom pagui i, les morts, els ferits i la conducció tensa de l’altra carretera són danys colaterals o inexistents, fora de l’abast de la seva responsabilitat.

Bé, tots aquests tres paràgrafs són la introducció del que avui volia i vull compartir. Anem a parlar de universitats. Anem a parlar de com es composa la universitat. Qui té quines competències i qui no les té. Qui subvenciona, qui decideix els preus i taxes, qui té la última paraula de tot.


Universitat de Barcelona.

El consell de govern. Literalment i formalment “El Consell de Govern és l’òrgan col·legiat de govern de la Universitat. Estableix les línies estratègiques i programàtiques de la Universitat i les directrius i els procediments per aplicar-les en els àmbits d’organització dels ensenyaments i la docència, de la recerca, dels recursos humans i econòmics i d’elaboració dels pressupostos.” Seguim. Qui composa aquest consell de govern?

  • Membres nats: rectoria, secretaria general i gerència. (3 membres)
  • Membres designats pel rector: vicerrectoria, delegats... (15 membres)
  • Directors i degans del centre. (19 membres)
  • Directors de departaments i Instituts universitaris de recerca. (5 membres)
  • Membre escollits pel claustre. (12 membres)
  • Estudiants. (6 membres)
  • PAS. (2 membres)
  • Consell Social. (2 membres)
  • Convidats. (x membres)

Podria fixar-me amb les competències i funcions de tots els nou punts que composa el Consell de Govern de la Universitat de Barcelona. Però ni en sé prou ni tinc ganes de fer un treball de Gestió Pública o d’Administració. Només pretenc fixar-me en un punt en concret, el 8. El consell social que representa (NOMÉS!) un 3’1% de la composició del Consell és l’encarregat de (cito): “El Consell Social és l'òrgan de participació de la societat en la Universitat i l'òrgan de relació de la Universitat amb la societat. D'acord amb la legislació vigent, li correspon, entre altres funcions, supervisar les activitats de caràcter econòmic i el rendiment dels serveis de la Universitat, i promoure la col·laboració de la societat en el finançament d'aquesta.”. Podem desglossar les seves funcions i ens trobem que el Consell Social pot:

-          col·laborar amb el Consell de Govern en la definició dels criteris i els objectius del planejament estratègic de la Universitat,

-          participar en la determinació dels criteris bàsics per a l'elaboració del pressupost de la Universitat i, a proposta del Consell de Govern, aprovar-lo,

-          supervisar les activitats de caràcter econòmic, fer el seguiment del pressupost i aprovar, a proposta del Consell de Govern, la programació i la despesa pluriennal de la Universitat,

-          aprovar els preus dels ensenyaments propis de la Universitat, els dels cursos d'especialització i els dels serveis de la Universitat.



Estem d’acord, doncs, que aquesta part de l’organigrama de la Universitat de Barcelona és molt important i determinant, no només per la mateixa Universitat, internament parlant, sinó també per la composició macro i el paper de la Universitat dins de la mateixa societat catalana. Molt bé. Qui són els dos membres d’aquest racó de la jerarquia que suposen un 3’1% dels 64 membres del Consell de Govern de la Universitat de Barcelona? Salvador Alemany, propietari de l’empresa Abertis aquella empresa que mana sobre les infraestructures terrestres de Catalunya. Aquella persona i empresa qui no cedeix ni un gram i que calcula els seus gestos a partir d’un cínic càlcul econòmic com és el Cost d’Oportunitat. Aquell personatge que abans de cedir a una part de la seva carretera a la gratuïtat, permet que hom es jugui la vida a la C-55; aquesta empresa i personatge és el propietari de la meva carretera usual i propietari de la Universitat on estudio. És ell qui determina si jo he de pagar més o he de pagar menys. Qui decideix quant ha de cobrar cada professor per categories. I el nostre govern de Convergència i Unió ho permet (i els anteriors també). Ah! Però serà culpa d’Espanya, tranquils.



Disculpeu, no és ell i prou! Hem dit que són dos membres. Bé, l’altre membre és Juan Corominas Guerin. El seu palmarès és bastant divertit: president de Banc Sabadell durant 11 anys, actual conseller a Banco Urquijo (filial de Banc Sabadell). Banc Sabadell ha estat responsable de tants i més desnonaments i juga amb les vides dels seus clients com tots els bancs que acumulen tant patrimoni.



La Universitat de Barcelona està segrestada per un banc i per una empresa, que són el 3’% del Consell de Govern del centre. Igual que la resta de Universitats públiques del nostre país. Igual que l’1% que acumula la majoria de riquesa de tot el món. I el sistema funciona? GOVERNA QUI MANA? MANA QUI GOVERNA?





BIBLIOGRAFIA DE TOTA LA INFORMACIÓ:
-          Sobre Abertis i Salvador Alemany: http://www.autema.com/es/tarifas-y-descuentos/tarifas/  // http://www.autema.com/empresa/qui-som/ //
-          Sobre Javier Flores i Garcia; Santiago Vila; Ricard Font i Hereu: http://www14.gencat.cat/sacgencat/AppJava/organisme_fitxa.jsp?codi=12660

-       

dimarts, 2 de desembre del 2014

L'albatros - Charles Baudelaire

L'albatros


Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sut les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d'eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!
L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!

Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l'archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.
Charles Baudelaire, París 1861.

COMENTARI DEL POEMA L’ALBATROS DE CHARLES BAUDELAIRE
El poema que a continuació s’analitzarà és de l’autor francès Charles Baudelaire (París, 1821-1871). Forma part del poemari Les fleurs du mal, obra que fou gestada entre els anys 1845 i 1861. En les moltes edicions que féu, algunes, com la de 1857, fou segrestada després d’una abrupta campanya del diari “Le Figaro” (Azúa, 1999:93) i es dugué a terme una censura (prohibició de sis poemes) i crema de molts exemplars, malgrat que, clandestinament, el producte era comercialitzat. La justificació de l’ordre judicial fou que en l’obra hi havia un delicte d’ofensa a la moral i bons costums (Azúa, 1999:93) per la tonalitat i dandisme d’aquesta. Es considera que Baudelaire és l’iniciador de la modernitat a Europa. Gran observador, detecta que l’home deixa de ser un ésser per la naturalesa, entenent que aquest és un ésser urbà. Baudelaire, doncs, deixarà de fixar-se en la burgesia benestant per explicar, amb la seva escriptura, l’altra cara de les ciutats: els suburbis i tots els ambients relacionats amb drogues, prostitució, pobresa, malalties, etc. Es parla d’un autor trencador amb la dinàmica històrica literària, iniciant així, la ruptura amb els anteriors objectes clàssics i romàntics que participaven en una mimesis (...) una naturalesa a la que imitar (Azúa, 1999:136), naturalesa la qual des de la metròpoli ja no havia d’interessar a l’home urbà
            Concretament, L’albatros és el segon poema del llibre i té com a temàtica el punta vista del jo líric que té de la societat i el contrast que detecta entre allò ideal i allò real, amb un to de menyspreu i disgust com a artista cap a un model social que no el reconeix. El concepte de “poeta maleit” encaixa a la perfecció en el context de Charles Baudelaire, i és que mai hauria estat reconegut, ni socialment ni cultural, i hauria viscut en marginació.
Formalment, està compost per quatre estrofes de quatre versos encadenats dodecasíl·labs amb una estructura ABAB/ CDCD/ EFEF/ GHGH de rima consonant (la versió original francesa). Cada estrofa té una pausa final de cada una a través dels punts i a part; i els versos estan dotats de puntuació com comes, fent enumeracions; així com també signes d’exclamació. Formalment, cal destacar que la majoria de poemes de Baudelaire tenen alguna cosa de prosa versificada, sense néixer en cap cas d’una font principalment lírica (Riquer i Valverde, 2007:522) i el poema que s’està comentant n’és un magnífic exemple: versos encadenats, punts final en acabar estrofa, etc.
A continuació, es durà a terme un anàlisi de contingut i forma per cada estrofa en concret. És en la primera on s’identifica una imatge, prou quotidiana, d’uns mariners que cacen albatros, que sobrevolen sobre l’embarcació. Tot plegat són un seguit de metàfores: mentre que l’albatros representa l’artista marginat, el poeta que la societat no valora; el vaixell i l’embarcació és aquesta societat que per tedi i incomprensió ataca constantment a l’artista del suburbi. A la segona estrofa es fa una descripció de l’animal: de les seves ales grans en fa un símil amb els rems de la barca; apareix una antítesi interessant en el moment que mostra de l’animal com un ésser superior [v.6 rois de l’azur] però automàticament l’adjectiva amb mots pejoratius [v.6. maladroits et honteux]. És així com es comença a detectar que dualitat entre l’artista i la societat és contradictòria i en cap cas reconeguda. Ja és a la tercera estrofa on és present de manera recorrent una figura literària en concret: l’exclamació. És a partir d’aquestes on Baudelaire pretén transmetre un sentiment d’agonia i contundència dotant-lo també com en l’anterior estrofa d’adjectius pejoratius [v.9. il es gauche et veule!] palesant, de nou, aquest disgust que té amb la societat. Ja a l’última estrofa ens trobem el vers següent [v.13. Le poète est semblable au Prince des nuées]. S’iguala la figura del jo líric amb l’animal descrit els versos anteriors. Es tracta del clímax del poema entrelligant aquest paral·lelisme. L’artista és una víctima que habita dins la tempesta i se’n riu de ballester [v.14. qui hante la tempête et se rir de l’archer]; és un marginat incomprès de la societat que viu en sofriment i recel [v.15. exiliés sur le sol au milieu des huées].
L’autor, considerat un dels propulsors del simbolisme,  en aquest poema fa ús de les imatges que prenen un valor molt intens, molt més intens que la metàfora, aconseguint simbolitzar una actitud de disconformitat, i transmetre un sentiment de inquietud i molèstia. Dotat amb l’etiqueta de poeta maleit, Baudelaire forma part de la fornada d’artistes del segle XIX que era completament rebutjada per la societat, tal com s’està redundant al llarg d’aquest comentari de text. Segons Riquer i Valverde  el Dandisme amb Baudelaire és una actitud que menysprea el món des de dalt d’aquest mateix que insulta la correcció de la “gent de bé” amb una elegància quasi sofisticada (2007:521). Aquesta actitud queda talment palesa en el poema amb la imatge simbòlica de l’au com sobrevola des de la distància, al cel (aquell espai de llibertat i de immensitat) l’embarcació amb els tripulants: la societat que no li agrada, que no l’entén i que pretén eliminar-lo pel menyspreu que li senten.





BIBLIOGRAFIA EMPRADA PEL COMENTARI
·         Azúa, Felix. Baudelaire y el artista de la vida moderna. Colección argumentos. Barcelona, Ed. Anagrama: 1999.
·         Luján Atienza, Ángel L.. Cómo se comenta un poema. Madrid. Ed. Sintesis: 1999
·         Riquer, Martin de; Valverde, José Maria. Historia de la literatura universal 2. Desde Barroco hasta nuestros días. Madrid. Ed. Gredos: 2007.
·         Yllera, Alicia. Teoria de la literatura francesa. Madrid. Ed. Sintesis: 1996.




diumenge, 7 de setembre del 2014

Aniré a la 'V'.

Fins ahir, la meva intenció era no anar a la manifestació de l’onze de setembre a Barcelona organitzada per l’ANC i Òmnium Cultural. I fa temps que volia compartir amb qui volgués els motius els quals em conduïen a fer-ho així.

Cansament.
Sempre comento que a un independentista no cal que el convencin de res. Ni per a un costat ni tampoc per a l’altre. Aquest perfil ja està convençut de la seva condició separatista. I és aquest perfil on jo m’ubico. La forta (i necessària) campanya que està fent l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural a mi se m’ha fet bola. Cada cap de setmana trobar parades al Passeig de Manresa, o a qualsevol xamfrà de Barcelona mentre estava immers en el fastigós món rutinari, a mi em molestava. Però vull insistir en que és una campanya legítima i sobretot necessària. Malgrat que és un dels ingredients que a mi (i uns quants més) ha contribuït a que em cansés.

Les garanties.
Tanmateix, el que més ha ponderat i el que la meva lògica donava la raó de tot plegat han estat i són motius de transferència política i de coherència democràtica. No m’ha agradat que el fet de fer una hipotètica Via Catalana 2014 desastrosa hagi de ser responsabilitat dels que no hi hauríem anat i que en canvi el fet que aquesta Via sigui un èxit total i sense precedents no pugui ser garantia que el procés i la seva direcció siguin també un èxit. La única garantia és votar.

Parlo de transferència entre la gent i el carrer amb tota l’esfera política. I també parlo de precedents. Hi ha hagut transferència real els dos últims anys? La manifestació 2012 va ser la daga que va matar (?) la idea de qualsevol pacte fiscal, es va dissoldre el govern i es van fer noves eleccions. Per tant, sí que va haver-ne. La Via Catalana 2013 va ser un èxit i a més a més va tenir el ressò internacional esperat. Però la única transferència que ha tingut és l’haver convocat una consulta que no sabem si la farem (ja sigui en legalitat espanyola o catalana) i sobretot ha portat al cansament de la gent (cansament pels mitjans de comunicació catalans i espanyols) i un començament de desmotivació i desinflament general (desmotivació i desinflament per reivindicar! En cap cas s’altera cap convenciment independentista). No crec que la llei de consultes pugui ser prou sòlida perquè sigui legitimat tant aquí a Catalunya com també al Regne espanyol (que de legitimar a Catalunya, ja sabem que res).

En tot això vull dir que no hi va haver transferència perquè al meu entendre la via catalana passada, hom demanava contundència. En la llei de consultes i tot el circ polític que està havent no hi està havent contundència. Contundència seria unes eleccions plebiscitàries, des del primer moment que es va prohibir la consulta des de la legalitat espanyola. És evident que l’idíl·lic és una consulta (perquè no referèndum?) pactada i legal, però no és el cas. I fer una consulta tèrbola, poc clara... no em convenç



Això és el que espero.
Que la via catalana d’enguany sigui un èxit. Que sigui un èxit rotund, i que sigui l’aval final per poder culminar tot el procés. Perquè una Via Catalana 2015/ Manifestació 2015 ja no serà creïble i tampoc serà un èxit. La gent està cansada i però enguany complirà, fent l’esforç. L’any vinent... ja no.

També espero la contundència que he comentat línies anteriors. Que votem, però que sigui ben fet. I tant ben fet com ben aviat!  

Aniré a la Via Catalana 2014.

Precisament per tots els motius que em conduïen a no anar-hi, aniré a la Via Catalana. Hi aniré com a la meva última via. En el moment que l’ambaixada espanyola va censurar la presentació del llibre ‘Victus’, (igual que en temps pretèrits i gens oblidats) se’m van encendre quatre guspires les quals van fer-me decidir en anar-hi. I és que si sóc independentista no és ni per diners, ni per nació, ni per un color. És per la oportunitat de poder fer un país nou. Un país net de merda, en una esquerra moderna, amb pactes i autosuficient. Coherent i democràtic! Lluny de tota la caspa que hi ha al sud d’Europa. I si ho vull és perquè és possible aquest invent i perquè estimo el tros de terra en el que visc. Això sí: serà la meva última Via Catalana.