L'albatros - Charles Baudelaire

L'albatros

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage

Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,

Qui suivent, indolents compagnons de voyage,

Le navire glissant sut les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches,

Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,

Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches

Comme des avirons traîner à côté d'eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!

Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!

L'un agace son bec avec un brûle-gueule,

L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!

Le Poète est semblable au prince des nuées

Qui hante la tempête et se rit de l'archer;

Exilé sur le sol au milieu des huées,

Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.

Charles Baudelaire, París 1861.

COMENTARI DEL POEMA L’ALBATROS DE CHARLES BAUDELAIRE

El poema que a continuació s’analitzarà és de l’autor francès Charles Baudelaire (París, 1821-1871). Forma part del poemari Les fleurs du mal, obra que fou gestada entre els anys 1845 i 1861. En les moltes edicions que féu, algunes, com la de 1857, fou segrestada després d’una abrupta campanya del diari “Le Figaro” (Azúa, 1999:93) i es dugué a terme una censura (prohibició de sis poemes) i crema de molts exemplars, malgrat que, clandestinament, el producte era comercialitzat. La justificació de l’ordre judicial fou que en l’obra hi havia un delicte d’ofensa a la moral i bons costums (Azúa, 1999:93) per la tonalitat i dandisme d’aquesta. Es considera que Baudelaire és l’iniciador de la modernitat a Europa. Gran observador, detecta que l’home deixa de ser un ésser per la naturalesa, entenent que aquest és un ésser urbà. Baudelaire, doncs, deixarà de fixar-se en la burgesia benestant per explicar, amb la seva escriptura, l’altra cara de les ciutats: els suburbis i tots els ambients relacionats amb drogues, prostitució, pobresa, malalties, etc. Es parla d’un autor trencador amb la dinàmica històrica literària, iniciant així, la ruptura amb els anteriors objectes clàssics i romàntics que participaven en una mimesis (...) una naturalesa a la que imitar (Azúa, 1999:136), naturalesa la qual des de la metròpoli ja no havia d’interessar a l’home urbà

            Concretament, L’albatros és el segon poema del llibre i té com a temàtica el punta vista del jo líric que té de la societat i el contrast que detecta entre allò ideal i allò real, amb un to de menyspreu i disgust com a artista cap a un model social que no el reconeix. El concepte de “poeta maleit” encaixa a la perfecció en el context de Charles Baudelaire, i és que mai hauria estat reconegut, ni socialment ni cultural, i hauria viscut en marginació.

Formalment, està compost per quatre estrofes de quatre versos encadenats dodecasíl·labs amb una estructura ABAB/ CDCD/ EFEF/ GHGH de rima consonant (la versió original francesa). Cada estrofa té una pausa final de cada una a través dels punts i a part; i els versos estan dotats de puntuació com comes, fent enumeracions; així com també signes d’exclamació. Formalment, cal destacar que la majoria de poemes de Baudelaire tenen alguna cosa de prosa versificada, sense néixer en cap cas d’una font principalment lírica (Riquer i Valverde, 2007:522) i el poema que s’està comentant n’és un magnífic exemple: versos encadenats, punts final en acabar estrofa, etc.

A continuació, es durà a terme un anàlisi de contingut i forma per cada estrofa en concret. És en la primera on s’identifica una imatge, prou quotidiana, d’uns mariners que cacen albatros, que sobrevolen sobre l’embarcació. Tot plegat són un seguit de metàfores: mentre que l’albatros representa l’artista marginat, el poeta que la societat no valora; el vaixell i l’embarcació és aquesta societat que per tedi i incomprensió ataca constantment a l’artista del suburbi. A la segona estrofa es fa una descripció de l’animal: de les seves ales grans en fa un símil amb els rems de la barca; apareix una antítesi interessant en el moment que mostra de l’animal com un ésser superior [v.6 rois de l’azur] però automàticament l’adjectiva amb mots pejoratius [v.6. maladroits et honteux]. És així com es comença a detectar que dualitat entre l’artista i la societat és contradictòria i en cap cas reconeguda. Ja és a la tercera estrofa on és present de manera recorrent una figura literària en concret: l’exclamació. És a partir d’aquestes on Baudelaire pretén transmetre un sentiment d’agonia i contundència dotant-lo també com en l’anterior estrofa d’adjectius pejoratius [v.9. il es gauche et veule!] palesant, de nou, aquest disgust que té amb la societat. Ja a l’última estrofa ens trobem el vers següent [v.13. Le poète est semblable au Prince des nuées]. S’iguala la figura del jo líric amb l’animal descrit els versos anteriors. Es tracta del clímax del poema entrelligant aquest paral·lelisme. L’artista és una víctima que habita dins la tempesta i se’n riu de ballester [v.14. qui hante la tempête et se rir de l’archer]; és un marginat incomprès de la societat que viu en sofriment i recel [v.15. exiliés sur le sol au milieu des huées].

L’autor, considerat un dels propulsors del simbolisme,  en aquest poema fa ús de les imatges que prenen un valor molt intens, molt més intens que la metàfora, aconseguint simbolitzar una actitud de disconformitat, i transmetre un sentiment de inquietud i molèstia. Dotat amb l’etiqueta de poeta maleit, Baudelaire forma part de la fornada d’artistes del segle XIX que era completament rebutjada per la societat, tal com s’està redundant al llarg d’aquest comentari de text. Segons Riquer i Valverde  el Dandisme amb Baudelaire és una actitud que menysprea el món des de dalt d’aquest mateix que insulta la correcció de la “gent de bé” amb una elegància quasi sofisticada (2007:521). Aquesta actitud queda talment palesa en el poema amb la imatge simbòlica de l’au com sobrevola des de la distància, al cel (aquell espai de llibertat i de immensitat) l’embarcació amb els tripulants: la societat que no li agrada, que no l’entén i que pretén eliminar-lo pel menyspreu que li senten.

BIBLIOGRAFIA EMPRADA PEL COMENTARI

·         Azúa, Felix. Baudelaire y el artista de la vida moderna. Colección argumentos. Barcelona, Ed. Anagrama: 1999.

·         Luján Atienza, Ángel L.. Cómo se comenta un poema. Madrid. Ed. Sintesis: 1999

·         Riquer, Martin de; Valverde, José Maria. Historia de la literatura universal 2. Desde Barroco hasta nuestros días. Madrid. Ed. Gredos: 2007.

·         Yllera, Alicia. Teoria de la literatura francesa. Madrid. Ed. Sintesis: 1996.

Aniré a la 'V'.

Fins ahir, la meva intenció era no anar a la manifestació de l’onze de setembre a Barcelona organitzada per l’ANC i Òmnium Cultural. I fa temps que volia compartir amb qui volgués els motius els quals em conduïen a fer-ho així.

Cansament.

Sempre comento que a un independentista no cal que el convencin de res. Ni per a un costat ni tampoc per a l’altre. Aquest perfil ja està convençut de la seva condició separatista. I és aquest perfil on jo m’ubico. La forta (i necessària) campanya que està fent l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural a mi se m’ha fet bola. Cada cap de setmana trobar parades al Passeig de Manresa, o a qualsevol xamfrà de Barcelona mentre estava immers en el fastigós món rutinari, a mi em molestava. Però vull insistir en que és una campanya legítima i sobretot necessària. Malgrat que és un dels ingredients que a mi (i uns quants més) ha contribuït a que em cansés.

Les garanties.

Tanmateix, el que més ha ponderat i el que la meva lògica donava la raó de tot plegat han estat i són motius de transferència política i de coherència democràtica. No m’ha agradat que el fet de fer una hipotètica Via Catalana 2014 desastrosa hagi de ser responsabilitat dels que no hi hauríem anat i que en canvi el fet que aquesta Via sigui un èxit total i sense precedents no pugui ser garantia que el procés i la seva direcció siguin també un èxit. La única garantia és votar.

Parlo de transferència entre la gent i el carrer amb tota l’esfera política. I també parlo de precedents. Hi ha hagut transferència real els dos últims anys? La manifestació 2012 va ser la daga que va matar (?) la idea de qualsevol pacte fiscal, es va dissoldre el govern i es van fer noves eleccions. Per tant, sí que va haver-ne. La Via Catalana 2013 va ser un èxit i a més a més va tenir el ressò internacional esperat. Però la única transferència que ha tingut és l’haver convocat una consulta que no sabem si la farem (ja sigui en legalitat espanyola o catalana) i sobretot ha portat al cansament de la gent (cansament pels mitjans de comunicació catalans i espanyols) i un començament de desmotivació i desinflament general (desmotivació i desinflament per reivindicar! En cap cas s’altera cap convenciment independentista). No crec que la llei de consultes pugui ser prou sòlida perquè sigui legitimat tant aquí a Catalunya com també al Regne espanyol (que de legitimar a Catalunya, ja sabem que res).

En tot això vull dir que no hi va haver transferència perquè al meu entendre la via catalana passada, hom demanava contundència. En la llei de consultes i tot el circ polític que està havent no hi està havent contundència. Contundència seria unes eleccions plebiscitàries, des del primer moment que es va prohibir la consulta des de la legalitat espanyola. És evident que l’idíl·lic és una consulta (perquè no referèndum?) pactada i legal, però no és el cas. I fer una consulta tèrbola, poc clara... no em convenç

Això és el que espero.

Que la via catalana d’enguany sigui un èxit. Que sigui un èxit rotund, i que sigui l’aval final per poder culminar tot el procés. Perquè una Via Catalana 2015/ Manifestació 2015 ja no serà creïble i tampoc serà un èxit. La gent està cansada i però enguany complirà, fent l’esforç. L’any vinent... ja no.

També espero la contundència que he comentat línies anteriors. Que votem, però que sigui ben fet. I tant ben fet com ben aviat!  

Aniré a la Via Catalana 2014.

Precisament per tots els motius que em conduïen a no anar-hi, aniré a la Via Catalana. Hi aniré com a la meva última via. En el moment que l’ambaixada espanyola va censurar la presentació del llibre ‘Victus’, (igual que en temps pretèrits i gens oblidats) se’m van encendre quatre guspires les quals van fer-me decidir en anar-hi. I és que si sóc independentista no és ni per diners, ni per nació, ni per un color. És per la oportunitat de poder fer un país nou. Un país net de merda, en una esquerra moderna, amb pactes i autosuficient. Coherent i democràtic! Lluny de tota la caspa que hi ha al sud d’Europa. I si ho vull és perquè és possible aquest invent i perquè estimo el tros de terra en el que visc. Això sí: serà la meva última Via Catalana.

Dins d'una peixera

Segurament, quinze anys enrere hi hauria hagut el fum del tabac passejant-se entre el sostre i la música ambient hauria estat el Bruce de jove, l’Sting, un jovial Mark Knopfler. Potser en comptes de música hi hauria hagut les notícies, una tertúlia sobre l’estat moribund del Dream Team de Cruyff o potser no.

No en tinc ni idea. El cas és que entre les parets de roca, vidrieres transparents, molta llum natural i la cambrera de l’est no hi havia cap passeig esporàdic de fum de tabac, ni tampoc sonava el Knopfler, Sting o Springsteen de joves. No sonava cap tertúlia de cap Barça i era el que ara podem entendre per una tarda qualsevol en un estiu del 2014. Sonava Franz Ferdinand, sonava Queen i sonava Arctic Monkeys. Les converses? Poques. Dos típics de barra donaven xerrera a la mestressa, es feien els simpàtics i segurament ho són. A la terrassa, dos joves adults amb un gos llaminer, insistent i molt juganer prenien un ‘mojito’. El gos l’he trobat un pèl prim, no ho negaré, però se’l veia feliç. Davant meu un entrepà de xapata enfarinada de formatge manxec i un cafè amb llet (sense sucre). Al costat papers amb lletres entrelligades i amb algun sentit més o menys interessant, depèn del paràgraf que escollís. I a la dreta vuit homes. El més jove en deuria tenir uns trenta fets i el més vell uns cinquanta però poc fets. La resta oscil·laven entre aquesta franja. Però no us fieu de les meves dades, que no els ho he demanat.

Eren els més feliços de la sala. Ocupant dues taules hi havia dos taulells d’”Scrabble”. Entre el primer i el segon, un àrbitre en forma de diccionari. Per a ells els era igual tot. Tot excepte trobar la paraula millor puntuada. Hi havia un ambient de competició, però una competició molt amistosa i divertida. Quan una paraula era dubte pel contrincant el to de veu canviava, era molt més alt però perseguit d’una corrent simpàtica molt dolça. I ja podia passar el que fos a fora del bar que a ells els era igual. Destil·laven passió per les lletres i les paraules. Encomanaven harmonia total.

I de cop, el contagi era inevitable. A mi també ja m’era igual tot i em veia capaç de tot i de res, però m’era igual. I el cap va descansar, segurament durant vint minuts. Suficient per sentir-me l’home més afortunat de la terra. I només em va fer falta veure uns bons amics jugant a l’Scrabble, sense diferències d’edats, sense cap mena de tensió. Amb aquesta imatge em va valer per tal que em pogués sentir de peus a terra.

Quan era jovenet...

Quan era jovenet (encara en sóc i no en deixaré de ser) hi havia una cançó que em tenia captivat i que m’agradava molt. Aquesta és ‘The Sound of Silence’ de Simon & Garfunkel una parella que junts han fet molt de mal. La cançó em relaxa i és d’aquelles que en moment de massa trànsit entre neurones, neutralitza el soroll i fa que la sensació es transformi en serenor i tranquil·litat. Altres músics i bandes que em produeixen aquests efectes medicinals també ho són Beirut o Bon Iver i fins i tot, perquè no, els Manel.

Els manresans coneixereu la Plaça Sant Domènec situada al rovell de l’ou de la ciutat anàrquica modernista i noucentista. Un lloc de passeig, relacions i comerç. Un indret de pas obligatori, una rotonda per les persones. La cançó que us estic parlant em recorda aquesta plaça. El perquè no us el sé explicar. És així, no té més. I perquè us explico això? Perquè ho sapigueu. Davant de Can Jorba al costat d’on ara hi ha una simpàtica, italiana i cara pizzeria i restaurant de pasta (que comença amb ‘Tag’ i rima amb ‘-tella’) abans al segle passat, concretament a finals d’aquest, prou al final com perquè jo ho recordi, hi havia una botiga d’esports, de roba i xiruques. Era una botigueta típica de Manresa. Comercial de barri, segurament de caire familiar i la recordo prou entranyable. Enguany crec que hi ha una sabateria, però no n’estic segur, a vegades els records esdevenen borrosos. Recordo que a l’aparador quan jo duria tenir uns 4-6 anys hi havia una foto en blanc i negre d’un anunci de sabates d’aquella marca que surt la silueta d’una cara d’un home amb barret i fumant. La imatge era unes sabates d’excursionista, d’aquelles amb una sola sòlida de goma dura, folrades amb vellut del bo amb cordons amb ratlles i sanefes de formes estranyes i amb dos ganxos a l’alçada del turmell per poder cordar bé i no torçar-te el turmell. Al costat d’aquesta foto encartonada hi havia una mena de jaqueta blanca polar, amb una caputxa de tipus esquimal. I al costat uns pals per fer excursionisme. Aquesta és la imatge que m’apareix quan ressonen les notes pinçades i les dues veus. L’una sobre de l’altra en plena harmonia.

Quan escoltava la cançó de Simon & Garfunkel, producte de la imatge que us he descrit, em venien al cap un munt de coses que mai havia fet. Amb un imaginari totalment alterat del moment que vivia. Com si recordés coses dels anys 60 i 70 (havent nascut en els 90’). Quan escoltava la cançó en qüestió sempre m’ha vingut el cap aquella imatge de propaganda de la botiga que ja no hi és a la Muralla de Manresa. D’aquelles xiruques en blanc i negre. Unes xiruques que (no) recordava d’excursions que (no) havia fet temps molt enrere. Tot fruit d'una imaginació innocent i infantil.

I encara em passa.

Hem de ser capaços de poder recordar amb un somriure coses que mai hem dut a terme. Coses que segurament hem somniat un dia o altre mentre dormíem. Jo a vegades me’n recordo de coses que (no) em van passar l’any 1977, amb un filtre recremat de color sèpia. Excursions que (no) vaig fer quan el meu pare tenia 20 anys. Concerts dels Beatles que (no) vaig anar a Londres i dones amb qui (no) he estat. Menjars que un dia (no) vaig provar i que (no) em van encantar. Aconseguir tenir aquests pensaments és el pas previ per fer el salt a poder-ho fer (o no). Però en tot cas, tenir el record d’una cosa que no has fet mai i no has tingut mai, comporta que algun dia acabis fent o tenint aquella cosa que amb tanta nostàlgia (no) recordes. I si no, sempre et quedarà el record i la divertida experiència de la imaginació extrema. I és que tot allò que som capaços de crear és un abisme infinit. Recuperem-ne una part!

Històries italianes audiovisuals (I)

Estrena d'una mini secció-resum del viatge que vàrem fer els germans Orriols a Verona, Itàlia.

Avui primer fascicle on us expliquem què ens va passat a un restaurant de Venècia on d'una pizza per sis euros i mig vam pagar un tiquet final de... mireu el vídeo i ho sabreu!

Un full en blanc

Pels que són protagonistes

Un full en blanc

Per escriure

Per dibuixar

Per plegar-lo

Tantes vegades com vulguis

Per fer de falca

O per fer un experiment

Per olorar-lo

I passar pàgina.

Un full en blanc

Per fer-li el que vulguis.

Un full en blanc

Per crear.

Març del 2014.

Arma d'autodestrucció massiva.

Perspectiva curta, avui. Curta perquè el tema no dóna gaire per més. Parlaré de l’autodestrucció massiva que està tenint el Partit Socialista de Catalunya. I Ho escriuré des d’una perspectiva de llàstima i pena. Perquè, de fet, em sap greu el que està passant. Això sí, no us espereu un escrit sorprenent en contingut. No diré res més del que a molts ens passa pel cap els últims mesos.

Tot i que de moment només són paraules (i no fets, vull dir) sembla ser que a can PSC cada cop es desmarca més del procés (i realitat) sobiranista/ nacional/ camí d’Ítaca (per posar un to, així, irònic). Es veu que votaran en contra de la petició que faria el Parlament (si s’aprovés a la cambra catalana) de demanar la cessió de competències per poder dur a terme un referèndum legal i vinculant sobre la independència a través de l’article 150.2 de la magnífica i antiga Constitució Espanyola. No vull parlar de les conseqüències que això pot comportar sinó de la imatge que ens regala el partit: per una banda sorprenent (encara em sorprèn) i per altra incoherent i poc estimulant, decebedora.

Sí a una consulta legal i pactada amb l’Estat espanyol.

La posició des de les últimes eleccions i les respectives campanyes electorals ja van deixar clara la posició del Partit Socialista: un model federal (utòpic i poc clar) i en tot cas, si és que hi ha d’haver una consulta, que fos legal dins el marc constitucional. Recordo unes paraules de’n Navarro fa uns mesos que deia que en la hipotètica consulta legal defensarien un no a la independència del país ja que el partit creia que l’alternativa no era aquesta sinó el federalisme en qüestió. Ep! Coherència? Sí. Lògic que defensin una consulta legal i totalment legítim que defensin un model federal (utòpic i poc clar, insisteixo) amb el Regne d’Espanya.

La (in)coherència.

Segurament en el punt anterior és quan més coherent he vist el PSC els últims dos anys. D’ençà l’entrada de l’últim (i actual) govern de CiU amb l’amic invisible de ERC com a suport puntual (i no tant puntual) ha nascut la famosa ‘Puta i Ramoneta’ que ja coneixem, però aquest cop l'està duent a terme el partit de’n Pere (així amb la confiança). Però amb poc estil i destresa ho han dut a terme. I és aquesta falta de coherència la detonant a la mort definitiva del partit. Almenys la d’aquell partit de Maragall (el Pasqual) de n’Obiols, etcètera.

Tot un any defensant una consulta pactada amb l’Estat Espanyol per quan, en el moment de tirar-ho endavant, anunciar que votaria en contra a la votació del Parlament. Em recorda el mateix cas que el Partit Popular en el moment de condemnar el franquisme (ja sabeu, embolicar la troca per cridar l’atenció i, o no votar o votar-ne en contra després del circ). La foto de Navarro – Camacho – Rivera i algun membre de l’exèrcit espanyol el dia de la Constitució va ser la guspira de incoherència que va acabar de culminar les incerteses i va encendre flames dins del mateix partit. Un partir internament dividit i gens clar.

Han mort. DEP.

Així, doncs, de la seva pròpia incoherència el partit que va estar de moda fins el 2007 a Catalunya morirà amb el que va ser la seva pròpia essència (socialista i catalanista). Voldria remarcar una cosa important: des del meu punt de vista no ser independentista no vol dir no ser catalanista. Es pot defensar l’interès de Catalunya sense que aquest sigui l’afany d’esdevenir un estat independent. I és en aquest punt on els socialistes catalans han perdut el seu últim reducte de la pròpia essència. Impedir l’accés a les urnes dels propis catalans és anar en contra de el poble català (i de qualsevol altre, és clar). No els critico. Volia compartir amb vosaltres una lamentació vertadera. La baixa d’aquest partit significa la desaparició d’un partit històric que durant uns anys va ser fidel a la seva ‘S’ i a la seva ‘C’. S’han quedat amb la ‘P’ de Pere i Partit. Els hauria dignificat molt més acceptar entrar al joc i fer una forta campanya pel NO, que no pas el suïcidi que estan duent a terme i les incoherències que ens estan mostrant. I és que ja ho deia en bon del Voltaire:  "Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins la mort el teu dret de dir-ho”. I amics, el PSC no està sent net i morirà de brutícia.

Aprofito per recomanar-vos dos articles:

- http://rogercarboc.wordpress.com/2014/01/13/questio-socialista-passat-i-present-del-psc/ de Roger Carbó on fa un anàlisi molt potent de la trajectòria del partit.

-       - http://carlesrutiafaura.wordpress.com/2014/01/11/obituari-al-psc/ de Carles Rútia on molt breument però molt ben explicat mostra el seu punt de vista del mateix.
I

I també a crear debat! Doneu la vostra perspectiva!

Carreteres que no van enlloc: la C-55 o la por d’agafar el volant. Perspectiva d’un manresà espantat.

Estic segur que una gran majoria de les persones que vivim al Bages o d’altres comarques com el Solsonès, el Berguedà, Osona i els Vallesos (sobretot l’Occidental) tenim molt interioritzat i conscienciat un problema molt greu. Aquest problema s’anomena C-55 i tot el que això comporta: conducció incòmode i tremendament tensa, accidents recurrents i, desgraciadament, moltes pèrdues de vides víctimes al llarg del tram. Escric aquestes paraules sobretot per aquells lectors que no sovintegin gaire per aquesta carretera.

La C-55 neix a Solsona i desemboca a Barcelona, passant per Cardona, Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Olesa i Martorell fins arribar a la ciutat comtal. De principi fins a final és una carretera de doble sentit, amb pocs carrils per avançar i amb molts punts negres mortals.

Per què aquesta perspectiva d’avui?

El passat 3 de gener al TN de TV3 (la nostra, sí) entre moltes d’altres notícies, van explicar i celebrar que feia un any que la C-25 (més coneguda com a Eix Transversal) que connecta Lleida i Girona, no havia sofert en prou feines accidents i, en tot cas, cap de mortal. I sí, és una notícia excepcional. Per fi els de interior ens podem comunicar amb les comarques gironines i lleidatanes conduint tranquil·lament. Hi hem guanyat molt tots: els conductors, almenys des de la meva perspectiva, ens agrada conduir-hi (400 km de sentit únic amb triple carril, un plaer); els camions també se senten més tranquils! Ja no creen aquelles cues eternes que provocaven demores de hora i més. Anar a Girona només amb una hora i quart és la hòstia (així parlant poc ortodox). Ara bé. Perquè no es parla prou sobre la connexió entre les comarques centrals i la capital? Perquè no hi ha la preocupació a les administracions prou forta que comporta una carretera tant perillosa? Anem a pams.

Si escric això és perquè la notícia en qüestió va esmentar molt per sobre la problemàtica i en canvi es va reiterar (molt, massa) amb la victòria de la C-25. Estem cansats de lamentar cada mes una mort (sí! una persona, amb família, amics i VIDA) a trams com el de Castellgalí o a l’entrada de Manresa. Conduir hauria de relaxar, no fer patir... i a la Catalunya Central estem patint constantment. El que és un fet real és que camions i cotxes cada dia necessiten fer el tram de Barcelona – Manresa – comarques centrals. Aquest comerç és una realitat abismal i cada dia passen per la C-55 30.000 vehicles com a mínim.

Qui lluita?

Existeix una plataforma de pressió anomenada No + morts a la C55 la qual talla la carretera cada cop que hi ha un accident mortal, és a dir, molt sovint. Tots els que som de l’interior tenim un amic d’un amic o familiar d’aquest que en els últims 10 anys ha mort per xoc frontal en revolts sense sentit o dubtosos. Fins fa res, encara no hi havia el formigó actual que separa els dos carrils a l’entrada de Manresa on hi ha succeït tantes desgràcies.

A més, existeix una consciència col·lectiva creixent de la realitat del problema de la carretera, cosa que comporta que els Ajuntaments de la zona tinguin a la seva agenda política

Alternatives:

Es plantegen dues alternatives a aquesta problemàtica. La primera és el desdoblament de la C-55 igual com es va fer a la C-25 fins fa un any. Però cap govern s’ha atrevit a tirar-ho endavant (mentrestant hom s’hi matava). D’altra banda hi ha una altra alternativa: la gratuïtat de la C-16, aquella Autopista gestionada per Autema amb la col·laboració d’Abertis. Cal afegir que el peatge per 20 km costa quasi bé 4 euros en dia feiner i quasi 8 en festiu (inclòs dissabte). Amb aquesta acció es descongestionaria la C-55, els camions desapareixerien del mapa i la conducció seria més factible (tot i que els punts negres seguirien sent-hi). Aquesta segona alternativa, però, és declinada per la mateixa empresa.

I en tot cas, sempre es pot agafar el transport públic com ho és la Renfe. Però aquesta alternativa no existeix com a tal, ja que en realitat, és una problemàtica a part: els trens més vells i desgastats de l’Estat Espanyol, estat de les vies lamentables, demores constants i encariment del preu increïble (actualment una T-JOVE de sis zones costa 305 € i el bitllet senzill d’anada 6’15).

Realitat?

La mateixa que el principi. Conducció incòmode. Obres constants. Morts. Accidents. Res ha canviat, encara que es digui el contrari. Sí! Alguns punts negres els han protegit més, però rai, el nombre de morts segueix present a la premsa únicament de la zona. Les últimes paraules del conseller Santi Vila no em van motivar gaire, més que res que va usar el verb prohibit: “intentarem”. S’intentarà fer canvis a la carretera per disminuir la sinistralitat. Però mai desdoblant. Mai oferint l’alternativa de la C-16. Mai millorant les connexions ferroviàries.

Ah, sí! I si no es pot és perquè Espanya ens roba, no perquè el govern així ho vulgui. I ho diu un independentista convençut. (entengui’s la ironia)

Què m’agradaria?

Simplificació: posar fil a l’agulla i que no hi hagi mai més cap mort a aquesta carretera (i a cap altra, esclar). Que es desdobli la carretera i que, mentrestant hi hagi gratuïtat a la C-16. Que la plataforma No + morts a la C-55 no hagin de tallar mai més la carretera. Que la notícia de l’Eix Transversal ben aviat també pugui ser sobre la C-55. Aquí a dalt n’estem farts i no volem més morts i accidents a aquesta carretera.

Com sempre, us he ofert la meva perspectiva. Mostreu la vostra! Podeu participar sempre que ho vulgueu.

Ja tenim capçalera!

Posats a crear... avui hem creat la capçalera del bloc. Ha estat gràcies a l'ajuda i voluntat del Xavi Gabarró, un immens amic amb qui hem compartit moltes coses. Ah, el seu Tuiter és @Xavigam i a seva firma artística la teniu just a la capçalera a la part inferior dreta.

Ell m'ha regalat la seva perspectiva del que veia que és i significa aquest bloc i, d'aquesta manera ha dissenyat aquesta imatge: de diferents reflexes i imatges que miren cap amunt en un cel blau. A mi m'encanta com l'ha fet i et dono les gràcies per haver-la creat!

I vosaltres? Doneu-me la vostra perspectiva de la forma que esta agafant el bloc!

Els cinc sentits i la memòria: l'Instagram i els seus filtres.

Podem escoltar, veure, degustar, tocar i olorar. La perspectiva d’avui té a veure amb els nostres cinc sentits. Però vull afegir que des del meu punt de vista en tenim un sisè que es diu memòria i aglutina els cinc clàssics. El fet de poder recordar ens fa molt especials.

Fa uns mesos vaig tenir la sort de poder compartir unes paraules amb un micròfon entremig. Concretament va ser a Santa Susanna, un indret del nord del Maresme difícil de trobar si no hi has anat mai.  I aquelles paraules, pensaments meus que volien sortir d’una manera o una altra, ho feren en forma de paraules articulades. I avui pretenc fer-ho a través de paraules més o menys organitzades, celebrant l’obertura d’aquest nou espai i començar a regalar-vos una perspectiva meva.

M’agrada pensar i recordar allò que ha passat en qualsevol moment que el meu disc dur intern hagi pogut guardar. Podem recordar de forma forçada, és a dir, obrir els arxius i carpetes de dins nostre i escollir què va passar en el record en qüestió. Tenim aquesta vessant més robòtica que ens permet escollir el que pensar; som el nostre propi emmagatzemador de les nostres vivències. Però hi ha un punt en qüestió que m’emociona bastant: el fet de poder recordar aquelles coses sense que nosaltres ho vulguem. Sentir l’olor de coca recremada que em transporta als estiuejos a Serrateix; escoltar una cançó que et sedueix cap a  aquella nit, aquell viatge o fins i tot una etapa en concret. Veure un paisatge, un rostre uns ulls que et transportin fugaçment cap a aquella persona o a temps remots; un cotxe que havies conduit i ja no condueixes, pots recordar tots els viatges i experiències passades dins d’aquella ferralla amb motor. Tocar la pell d’ella i viatjar a través del temps amb tot el relacionat amb aquest tacte i persona. Menjar els macarrons de l’àvia i tota l’explosió que això comporta.

En tot cas, aquella tarda-vespre de calorós i humit estiu al poble maresmenc vaig gosar fer una comparació bastant estranya relacionant els records i les xarxes socials. Penso que l’emoció que se sent en recordar qualsevol cosa és el filtre d’aquella memòria. I és en aquest punt on aporto aquesta semblança i equivalència amb l’Instagram. En el moment que volem immortalitzar un moment i posar-li un filtre. És aquest filtre de l’aplicació el mateix que l’emoció que es pugui sentir quan passa. I poder recordar cada cosa amb l’emoció del moment.

I és aquesta la perspectiva que he volgut compartir amb vosaltres avui. Us recordo que m’agradaria que m’aportéssiu la vostra comentant aquí a sota! Creieu que és encertada aquesta comparació dels records i les xarxes socials? Creieu que tenen altres semblances? Aporteu! A reveure!

Una nova perspectiva

Concebut el meu blog.

#Perspectiu pretén ser un recurs personal per materialitzar qualsevol aspecte que vulgui escriure'n. Sempre per construir un punt de vista en forma de opinió, de conte, de història, de reflexió. És la simple voluntat de lluitar per un repte a través del que m'agrada: escriure i comunicar. No diré veritats ni tampoc mentides. L'objectiu és molt clar: escriure i comunicar. El que sigui!

Em prenc aquest projecte com un repte. Superar els límits de la meva imaginació, comprovar què sóc capaç de fer. Aquesta idea es converteix en un compromís i, per tant, amb molta responsabilitat i auto-disciplina. Faré que aquest espai esdevingui un racó de discussió i opinió. Us convido a llegir-me i a expressar-me el que cregueu convenient del tema en qüestió. Els debats sempre enriqueixen i aquest pot ser un escenari molt interessant i divertit!

#Perspectiu és la perspectiva. Us ofereixo la meva perquè vosaltres em mostreu la vostra! Ens ho passarem molt bé i n'aprendrem tots. Endavant!

Per començar, ja que el tema principal del blog és la perspectiva de les coses, us ofereixo una de les moltes genuïnes perspectives oníriques de l'artista figuerenc Salvador Dalí amb 'La Persistència de la Memòria'.

La persitència de la Memòria. 1931 - Salvador Dalí.