L'albatros - Charles Baudelaire

L'albatros

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage

Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,

Qui suivent, indolents compagnons de voyage,

Le navire glissant sut les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches,

Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,

Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches

Comme des avirons traîner à côté d'eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!

Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!

L'un agace son bec avec un brûle-gueule,

L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!

Le Poète est semblable au prince des nuées

Qui hante la tempête et se rit de l'archer;

Exilé sur le sol au milieu des huées,

Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.

Charles Baudelaire, París 1861.

COMENTARI DEL POEMA L’ALBATROS DE CHARLES BAUDELAIRE

El poema que a continuació s’analitzarà és de l’autor francès Charles Baudelaire (París, 1821-1871). Forma part del poemari Les fleurs du mal, obra que fou gestada entre els anys 1845 i 1861. En les moltes edicions que féu, algunes, com la de 1857, fou segrestada després d’una abrupta campanya del diari “Le Figaro” (Azúa, 1999:93) i es dugué a terme una censura (prohibició de sis poemes) i crema de molts exemplars, malgrat que, clandestinament, el producte era comercialitzat. La justificació de l’ordre judicial fou que en l’obra hi havia un delicte d’ofensa a la moral i bons costums (Azúa, 1999:93) per la tonalitat i dandisme d’aquesta. Es considera que Baudelaire és l’iniciador de la modernitat a Europa. Gran observador, detecta que l’home deixa de ser un ésser per la naturalesa, entenent que aquest és un ésser urbà. Baudelaire, doncs, deixarà de fixar-se en la burgesia benestant per explicar, amb la seva escriptura, l’altra cara de les ciutats: els suburbis i tots els ambients relacionats amb drogues, prostitució, pobresa, malalties, etc. Es parla d’un autor trencador amb la dinàmica històrica literària, iniciant així, la ruptura amb els anteriors objectes clàssics i romàntics que participaven en una mimesis (...) una naturalesa a la que imitar (Azúa, 1999:136), naturalesa la qual des de la metròpoli ja no havia d’interessar a l’home urbà

            Concretament, L’albatros és el segon poema del llibre i té com a temàtica el punta vista del jo líric que té de la societat i el contrast que detecta entre allò ideal i allò real, amb un to de menyspreu i disgust com a artista cap a un model social que no el reconeix. El concepte de “poeta maleit” encaixa a la perfecció en el context de Charles Baudelaire, i és que mai hauria estat reconegut, ni socialment ni cultural, i hauria viscut en marginació.

Formalment, està compost per quatre estrofes de quatre versos encadenats dodecasíl·labs amb una estructura ABAB/ CDCD/ EFEF/ GHGH de rima consonant (la versió original francesa). Cada estrofa té una pausa final de cada una a través dels punts i a part; i els versos estan dotats de puntuació com comes, fent enumeracions; així com també signes d’exclamació. Formalment, cal destacar que la majoria de poemes de Baudelaire tenen alguna cosa de prosa versificada, sense néixer en cap cas d’una font principalment lírica (Riquer i Valverde, 2007:522) i el poema que s’està comentant n’és un magnífic exemple: versos encadenats, punts final en acabar estrofa, etc.

A continuació, es durà a terme un anàlisi de contingut i forma per cada estrofa en concret. És en la primera on s’identifica una imatge, prou quotidiana, d’uns mariners que cacen albatros, que sobrevolen sobre l’embarcació. Tot plegat són un seguit de metàfores: mentre que l’albatros representa l’artista marginat, el poeta que la societat no valora; el vaixell i l’embarcació és aquesta societat que per tedi i incomprensió ataca constantment a l’artista del suburbi. A la segona estrofa es fa una descripció de l’animal: de les seves ales grans en fa un símil amb els rems de la barca; apareix una antítesi interessant en el moment que mostra de l’animal com un ésser superior [v.6 rois de l’azur] però automàticament l’adjectiva amb mots pejoratius [v.6. maladroits et honteux]. És així com es comença a detectar que dualitat entre l’artista i la societat és contradictòria i en cap cas reconeguda. Ja és a la tercera estrofa on és present de manera recorrent una figura literària en concret: l’exclamació. És a partir d’aquestes on Baudelaire pretén transmetre un sentiment d’agonia i contundència dotant-lo també com en l’anterior estrofa d’adjectius pejoratius [v.9. il es gauche et veule!] palesant, de nou, aquest disgust que té amb la societat. Ja a l’última estrofa ens trobem el vers següent [v.13. Le poète est semblable au Prince des nuées]. S’iguala la figura del jo líric amb l’animal descrit els versos anteriors. Es tracta del clímax del poema entrelligant aquest paral·lelisme. L’artista és una víctima que habita dins la tempesta i se’n riu de ballester [v.14. qui hante la tempête et se rir de l’archer]; és un marginat incomprès de la societat que viu en sofriment i recel [v.15. exiliés sur le sol au milieu des huées].

L’autor, considerat un dels propulsors del simbolisme,  en aquest poema fa ús de les imatges que prenen un valor molt intens, molt més intens que la metàfora, aconseguint simbolitzar una actitud de disconformitat, i transmetre un sentiment de inquietud i molèstia. Dotat amb l’etiqueta de poeta maleit, Baudelaire forma part de la fornada d’artistes del segle XIX que era completament rebutjada per la societat, tal com s’està redundant al llarg d’aquest comentari de text. Segons Riquer i Valverde  el Dandisme amb Baudelaire és una actitud que menysprea el món des de dalt d’aquest mateix que insulta la correcció de la “gent de bé” amb una elegància quasi sofisticada (2007:521). Aquesta actitud queda talment palesa en el poema amb la imatge simbòlica de l’au com sobrevola des de la distància, al cel (aquell espai de llibertat i de immensitat) l’embarcació amb els tripulants: la societat que no li agrada, que no l’entén i que pretén eliminar-lo pel menyspreu que li senten.

BIBLIOGRAFIA EMPRADA PEL COMENTARI

·         Azúa, Felix. Baudelaire y el artista de la vida moderna. Colección argumentos. Barcelona, Ed. Anagrama: 1999.

·         Luján Atienza, Ángel L.. Cómo se comenta un poema. Madrid. Ed. Sintesis: 1999

·         Riquer, Martin de; Valverde, José Maria. Historia de la literatura universal 2. Desde Barroco hasta nuestros días. Madrid. Ed. Gredos: 2007.

·         Yllera, Alicia. Teoria de la literatura francesa. Madrid. Ed. Sintesis: 1996.