Arma d'autodestrucció massiva.

Perspectiva curta, avui. Curta perquè el tema no dóna gaire per més. Parlaré de l’autodestrucció massiva que està tenint el Partit Socialista de Catalunya. I Ho escriuré des d’una perspectiva de llàstima i pena. Perquè, de fet, em sap greu el que està passant. Això sí, no us espereu un escrit sorprenent en contingut. No diré res més del que a molts ens passa pel cap els últims mesos.

Tot i que de moment només són paraules (i no fets, vull dir) sembla ser que a can PSC cada cop es desmarca més del procés (i realitat) sobiranista/ nacional/ camí d’Ítaca (per posar un to, així, irònic). Es veu que votaran en contra de la petició que faria el Parlament (si s’aprovés a la cambra catalana) de demanar la cessió de competències per poder dur a terme un referèndum legal i vinculant sobre la independència a través de l’article 150.2 de la magnífica i antiga Constitució Espanyola. No vull parlar de les conseqüències que això pot comportar sinó de la imatge que ens regala el partit: per una banda sorprenent (encara em sorprèn) i per altra incoherent i poc estimulant, decebedora.

Sí a una consulta legal i pactada amb l’Estat espanyol.

La posició des de les últimes eleccions i les respectives campanyes electorals ja van deixar clara la posició del Partit Socialista: un model federal (utòpic i poc clar) i en tot cas, si és que hi ha d’haver una consulta, que fos legal dins el marc constitucional. Recordo unes paraules de’n Navarro fa uns mesos que deia que en la hipotètica consulta legal defensarien un no a la independència del país ja que el partit creia que l’alternativa no era aquesta sinó el federalisme en qüestió. Ep! Coherència? Sí. Lògic que defensin una consulta legal i totalment legítim que defensin un model federal (utòpic i poc clar, insisteixo) amb el Regne d’Espanya.

La (in)coherència.

Segurament en el punt anterior és quan més coherent he vist el PSC els últims dos anys. D’ençà l’entrada de l’últim (i actual) govern de CiU amb l’amic invisible de ERC com a suport puntual (i no tant puntual) ha nascut la famosa ‘Puta i Ramoneta’ que ja coneixem, però aquest cop l'està duent a terme el partit de’n Pere (així amb la confiança). Però amb poc estil i destresa ho han dut a terme. I és aquesta falta de coherència la detonant a la mort definitiva del partit. Almenys la d’aquell partit de Maragall (el Pasqual) de n’Obiols, etcètera.

Tot un any defensant una consulta pactada amb l’Estat Espanyol per quan, en el moment de tirar-ho endavant, anunciar que votaria en contra a la votació del Parlament. Em recorda el mateix cas que el Partit Popular en el moment de condemnar el franquisme (ja sabeu, embolicar la troca per cridar l’atenció i, o no votar o votar-ne en contra després del circ). La foto de Navarro – Camacho – Rivera i algun membre de l’exèrcit espanyol el dia de la Constitució va ser la guspira de incoherència que va acabar de culminar les incerteses i va encendre flames dins del mateix partit. Un partir internament dividit i gens clar.

Han mort. DEP.

Així, doncs, de la seva pròpia incoherència el partit que va estar de moda fins el 2007 a Catalunya morirà amb el que va ser la seva pròpia essència (socialista i catalanista). Voldria remarcar una cosa important: des del meu punt de vista no ser independentista no vol dir no ser catalanista. Es pot defensar l’interès de Catalunya sense que aquest sigui l’afany d’esdevenir un estat independent. I és en aquest punt on els socialistes catalans han perdut el seu últim reducte de la pròpia essència. Impedir l’accés a les urnes dels propis catalans és anar en contra de el poble català (i de qualsevol altre, és clar). No els critico. Volia compartir amb vosaltres una lamentació vertadera. La baixa d’aquest partit significa la desaparició d’un partit històric que durant uns anys va ser fidel a la seva ‘S’ i a la seva ‘C’. S’han quedat amb la ‘P’ de Pere i Partit. Els hauria dignificat molt més acceptar entrar al joc i fer una forta campanya pel NO, que no pas el suïcidi que estan duent a terme i les incoherències que ens estan mostrant. I és que ja ho deia en bon del Voltaire:  "Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins la mort el teu dret de dir-ho”. I amics, el PSC no està sent net i morirà de brutícia.

Aprofito per recomanar-vos dos articles:

- http://rogercarboc.wordpress.com/2014/01/13/questio-socialista-passat-i-present-del-psc/ de Roger Carbó on fa un anàlisi molt potent de la trajectòria del partit.

-       - http://carlesrutiafaura.wordpress.com/2014/01/11/obituari-al-psc/ de Carles Rútia on molt breument però molt ben explicat mostra el seu punt de vista del mateix.
I

I també a crear debat! Doneu la vostra perspectiva!

Carreteres que no van enlloc: la C-55 o la por d’agafar el volant. Perspectiva d’un manresà espantat.

Estic segur que una gran majoria de les persones que vivim al Bages o d’altres comarques com el Solsonès, el Berguedà, Osona i els Vallesos (sobretot l’Occidental) tenim molt interioritzat i conscienciat un problema molt greu. Aquest problema s’anomena C-55 i tot el que això comporta: conducció incòmode i tremendament tensa, accidents recurrents i, desgraciadament, moltes pèrdues de vides víctimes al llarg del tram. Escric aquestes paraules sobretot per aquells lectors que no sovintegin gaire per aquesta carretera.

La C-55 neix a Solsona i desemboca a Barcelona, passant per Cardona, Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Olesa i Martorell fins arribar a la ciutat comtal. De principi fins a final és una carretera de doble sentit, amb pocs carrils per avançar i amb molts punts negres mortals.

Per què aquesta perspectiva d’avui?

El passat 3 de gener al TN de TV3 (la nostra, sí) entre moltes d’altres notícies, van explicar i celebrar que feia un any que la C-25 (més coneguda com a Eix Transversal) que connecta Lleida i Girona, no havia sofert en prou feines accidents i, en tot cas, cap de mortal. I sí, és una notícia excepcional. Per fi els de interior ens podem comunicar amb les comarques gironines i lleidatanes conduint tranquil·lament. Hi hem guanyat molt tots: els conductors, almenys des de la meva perspectiva, ens agrada conduir-hi (400 km de sentit únic amb triple carril, un plaer); els camions també se senten més tranquils! Ja no creen aquelles cues eternes que provocaven demores de hora i més. Anar a Girona només amb una hora i quart és la hòstia (així parlant poc ortodox). Ara bé. Perquè no es parla prou sobre la connexió entre les comarques centrals i la capital? Perquè no hi ha la preocupació a les administracions prou forta que comporta una carretera tant perillosa? Anem a pams.

Si escric això és perquè la notícia en qüestió va esmentar molt per sobre la problemàtica i en canvi es va reiterar (molt, massa) amb la victòria de la C-25. Estem cansats de lamentar cada mes una mort (sí! una persona, amb família, amics i VIDA) a trams com el de Castellgalí o a l’entrada de Manresa. Conduir hauria de relaxar, no fer patir... i a la Catalunya Central estem patint constantment. El que és un fet real és que camions i cotxes cada dia necessiten fer el tram de Barcelona – Manresa – comarques centrals. Aquest comerç és una realitat abismal i cada dia passen per la C-55 30.000 vehicles com a mínim.

Qui lluita?

Existeix una plataforma de pressió anomenada No + morts a la C55 la qual talla la carretera cada cop que hi ha un accident mortal, és a dir, molt sovint. Tots els que som de l’interior tenim un amic d’un amic o familiar d’aquest que en els últims 10 anys ha mort per xoc frontal en revolts sense sentit o dubtosos. Fins fa res, encara no hi havia el formigó actual que separa els dos carrils a l’entrada de Manresa on hi ha succeït tantes desgràcies.

A més, existeix una consciència col·lectiva creixent de la realitat del problema de la carretera, cosa que comporta que els Ajuntaments de la zona tinguin a la seva agenda política

Alternatives:

Es plantegen dues alternatives a aquesta problemàtica. La primera és el desdoblament de la C-55 igual com es va fer a la C-25 fins fa un any. Però cap govern s’ha atrevit a tirar-ho endavant (mentrestant hom s’hi matava). D’altra banda hi ha una altra alternativa: la gratuïtat de la C-16, aquella Autopista gestionada per Autema amb la col·laboració d’Abertis. Cal afegir que el peatge per 20 km costa quasi bé 4 euros en dia feiner i quasi 8 en festiu (inclòs dissabte). Amb aquesta acció es descongestionaria la C-55, els camions desapareixerien del mapa i la conducció seria més factible (tot i que els punts negres seguirien sent-hi). Aquesta segona alternativa, però, és declinada per la mateixa empresa.

I en tot cas, sempre es pot agafar el transport públic com ho és la Renfe. Però aquesta alternativa no existeix com a tal, ja que en realitat, és una problemàtica a part: els trens més vells i desgastats de l’Estat Espanyol, estat de les vies lamentables, demores constants i encariment del preu increïble (actualment una T-JOVE de sis zones costa 305 € i el bitllet senzill d’anada 6’15).

Realitat?

La mateixa que el principi. Conducció incòmode. Obres constants. Morts. Accidents. Res ha canviat, encara que es digui el contrari. Sí! Alguns punts negres els han protegit més, però rai, el nombre de morts segueix present a la premsa únicament de la zona. Les últimes paraules del conseller Santi Vila no em van motivar gaire, més que res que va usar el verb prohibit: “intentarem”. S’intentarà fer canvis a la carretera per disminuir la sinistralitat. Però mai desdoblant. Mai oferint l’alternativa de la C-16. Mai millorant les connexions ferroviàries.

Ah, sí! I si no es pot és perquè Espanya ens roba, no perquè el govern així ho vulgui. I ho diu un independentista convençut. (entengui’s la ironia)

Què m’agradaria?

Simplificació: posar fil a l’agulla i que no hi hagi mai més cap mort a aquesta carretera (i a cap altra, esclar). Que es desdobli la carretera i que, mentrestant hi hagi gratuïtat a la C-16. Que la plataforma No + morts a la C-55 no hagin de tallar mai més la carretera. Que la notícia de l’Eix Transversal ben aviat també pugui ser sobre la C-55. Aquí a dalt n’estem farts i no volem més morts i accidents a aquesta carretera.

Com sempre, us he ofert la meva perspectiva. Mostreu la vostra! Podeu participar sempre que ho vulgueu.

Ja tenim capçalera!

Posats a crear... avui hem creat la capçalera del bloc. Ha estat gràcies a l'ajuda i voluntat del Xavi Gabarró, un immens amic amb qui hem compartit moltes coses. Ah, el seu Tuiter és @Xavigam i a seva firma artística la teniu just a la capçalera a la part inferior dreta.

Ell m'ha regalat la seva perspectiva del que veia que és i significa aquest bloc i, d'aquesta manera ha dissenyat aquesta imatge: de diferents reflexes i imatges que miren cap amunt en un cel blau. A mi m'encanta com l'ha fet i et dono les gràcies per haver-la creat!

I vosaltres? Doneu-me la vostra perspectiva de la forma que esta agafant el bloc!

Els cinc sentits i la memòria: l'Instagram i els seus filtres.

Podem escoltar, veure, degustar, tocar i olorar. La perspectiva d’avui té a veure amb els nostres cinc sentits. Però vull afegir que des del meu punt de vista en tenim un sisè que es diu memòria i aglutina els cinc clàssics. El fet de poder recordar ens fa molt especials.

Fa uns mesos vaig tenir la sort de poder compartir unes paraules amb un micròfon entremig. Concretament va ser a Santa Susanna, un indret del nord del Maresme difícil de trobar si no hi has anat mai.  I aquelles paraules, pensaments meus que volien sortir d’una manera o una altra, ho feren en forma de paraules articulades. I avui pretenc fer-ho a través de paraules més o menys organitzades, celebrant l’obertura d’aquest nou espai i començar a regalar-vos una perspectiva meva.

M’agrada pensar i recordar allò que ha passat en qualsevol moment que el meu disc dur intern hagi pogut guardar. Podem recordar de forma forçada, és a dir, obrir els arxius i carpetes de dins nostre i escollir què va passar en el record en qüestió. Tenim aquesta vessant més robòtica que ens permet escollir el que pensar; som el nostre propi emmagatzemador de les nostres vivències. Però hi ha un punt en qüestió que m’emociona bastant: el fet de poder recordar aquelles coses sense que nosaltres ho vulguem. Sentir l’olor de coca recremada que em transporta als estiuejos a Serrateix; escoltar una cançó que et sedueix cap a  aquella nit, aquell viatge o fins i tot una etapa en concret. Veure un paisatge, un rostre uns ulls que et transportin fugaçment cap a aquella persona o a temps remots; un cotxe que havies conduit i ja no condueixes, pots recordar tots els viatges i experiències passades dins d’aquella ferralla amb motor. Tocar la pell d’ella i viatjar a través del temps amb tot el relacionat amb aquest tacte i persona. Menjar els macarrons de l’àvia i tota l’explosió que això comporta.

En tot cas, aquella tarda-vespre de calorós i humit estiu al poble maresmenc vaig gosar fer una comparació bastant estranya relacionant els records i les xarxes socials. Penso que l’emoció que se sent en recordar qualsevol cosa és el filtre d’aquella memòria. I és en aquest punt on aporto aquesta semblança i equivalència amb l’Instagram. En el moment que volem immortalitzar un moment i posar-li un filtre. És aquest filtre de l’aplicació el mateix que l’emoció que es pugui sentir quan passa. I poder recordar cada cosa amb l’emoció del moment.

I és aquesta la perspectiva que he volgut compartir amb vosaltres avui. Us recordo que m’agradaria que m’aportéssiu la vostra comentant aquí a sota! Creieu que és encertada aquesta comparació dels records i les xarxes socials? Creieu que tenen altres semblances? Aporteu! A reveure!

Una nova perspectiva

Concebut el meu blog.

#Perspectiu pretén ser un recurs personal per materialitzar qualsevol aspecte que vulgui escriure'n. Sempre per construir un punt de vista en forma de opinió, de conte, de història, de reflexió. És la simple voluntat de lluitar per un repte a través del que m'agrada: escriure i comunicar. No diré veritats ni tampoc mentides. L'objectiu és molt clar: escriure i comunicar. El que sigui!

Em prenc aquest projecte com un repte. Superar els límits de la meva imaginació, comprovar què sóc capaç de fer. Aquesta idea es converteix en un compromís i, per tant, amb molta responsabilitat i auto-disciplina. Faré que aquest espai esdevingui un racó de discussió i opinió. Us convido a llegir-me i a expressar-me el que cregueu convenient del tema en qüestió. Els debats sempre enriqueixen i aquest pot ser un escenari molt interessant i divertit!

#Perspectiu és la perspectiva. Us ofereixo la meva perquè vosaltres em mostreu la vostra! Ens ho passarem molt bé i n'aprendrem tots. Endavant!

Per començar, ja que el tema principal del blog és la perspectiva de les coses, us ofereixo una de les moltes genuïnes perspectives oníriques de l'artista figuerenc Salvador Dalí amb 'La Persistència de la Memòria'.

La persitència de la Memòria. 1931 - Salvador Dalí.