Carreteres que no van enlloc: la C-55 o la por d’agafar el volant. Perspectiva d’un manresà espantat.

Estic segur que una gran majoria de les persones que vivim al Bages o d’altres comarques com el Solsonès, el Berguedà, Osona i els Vallesos (sobretot l’Occidental) tenim molt interioritzat i conscienciat un problema molt greu. Aquest problema s’anomena C-55 i tot el que això comporta: conducció incòmode i tremendament tensa, accidents recurrents i, desgraciadament, moltes pèrdues de vides víctimes al llarg del tram. Escric aquestes paraules sobretot per aquells lectors que no sovintegin gaire per aquesta carretera.

La C-55 neix a Solsona i desemboca a Barcelona, passant per Cardona, Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Olesa i Martorell fins arribar a la ciutat comtal. De principi fins a final és una carretera de doble sentit, amb pocs carrils per avançar i amb molts punts negres mortals.

Per què aquesta perspectiva d’avui?

El passat 3 de gener al TN de TV3 (la nostra, sí) entre moltes d’altres notícies, van explicar i celebrar que feia un any que la C-25 (més coneguda com a Eix Transversal) que connecta Lleida i Girona, no havia sofert en prou feines accidents i, en tot cas, cap de mortal. I sí, és una notícia excepcional. Per fi els de interior ens podem comunicar amb les comarques gironines i lleidatanes conduint tranquil·lament. Hi hem guanyat molt tots: els conductors, almenys des de la meva perspectiva, ens agrada conduir-hi (400 km de sentit únic amb triple carril, un plaer); els camions també se senten més tranquils! Ja no creen aquelles cues eternes que provocaven demores de hora i més. Anar a Girona només amb una hora i quart és la hòstia (així parlant poc ortodox). Ara bé. Perquè no es parla prou sobre la connexió entre les comarques centrals i la capital? Perquè no hi ha la preocupació a les administracions prou forta que comporta una carretera tant perillosa? Anem a pams.

Si escric això és perquè la notícia en qüestió va esmentar molt per sobre la problemàtica i en canvi es va reiterar (molt, massa) amb la victòria de la C-25. Estem cansats de lamentar cada mes una mort (sí! una persona, amb família, amics i VIDA) a trams com el de Castellgalí o a l’entrada de Manresa. Conduir hauria de relaxar, no fer patir... i a la Catalunya Central estem patint constantment. El que és un fet real és que camions i cotxes cada dia necessiten fer el tram de Barcelona – Manresa – comarques centrals. Aquest comerç és una realitat abismal i cada dia passen per la C-55 30.000 vehicles com a mínim.

Qui lluita?

Existeix una plataforma de pressió anomenada No + morts a la C55 la qual talla la carretera cada cop que hi ha un accident mortal, és a dir, molt sovint. Tots els que som de l’interior tenim un amic d’un amic o familiar d’aquest que en els últims 10 anys ha mort per xoc frontal en revolts sense sentit o dubtosos. Fins fa res, encara no hi havia el formigó actual que separa els dos carrils a l’entrada de Manresa on hi ha succeït tantes desgràcies.

A més, existeix una consciència col·lectiva creixent de la realitat del problema de la carretera, cosa que comporta que els Ajuntaments de la zona tinguin a la seva agenda política

Alternatives:

Es plantegen dues alternatives a aquesta problemàtica. La primera és el desdoblament de la C-55 igual com es va fer a la C-25 fins fa un any. Però cap govern s’ha atrevit a tirar-ho endavant (mentrestant hom s’hi matava). D’altra banda hi ha una altra alternativa: la gratuïtat de la C-16, aquella Autopista gestionada per Autema amb la col·laboració d’Abertis. Cal afegir que el peatge per 20 km costa quasi bé 4 euros en dia feiner i quasi 8 en festiu (inclòs dissabte). Amb aquesta acció es descongestionaria la C-55, els camions desapareixerien del mapa i la conducció seria més factible (tot i que els punts negres seguirien sent-hi). Aquesta segona alternativa, però, és declinada per la mateixa empresa.

I en tot cas, sempre es pot agafar el transport públic com ho és la Renfe. Però aquesta alternativa no existeix com a tal, ja que en realitat, és una problemàtica a part: els trens més vells i desgastats de l’Estat Espanyol, estat de les vies lamentables, demores constants i encariment del preu increïble (actualment una T-JOVE de sis zones costa 305 € i el bitllet senzill d’anada 6’15).

Realitat?

La mateixa que el principi. Conducció incòmode. Obres constants. Morts. Accidents. Res ha canviat, encara que es digui el contrari. Sí! Alguns punts negres els han protegit més, però rai, el nombre de morts segueix present a la premsa únicament de la zona. Les últimes paraules del conseller Santi Vila no em van motivar gaire, més que res que va usar el verb prohibit: “intentarem”. S’intentarà fer canvis a la carretera per disminuir la sinistralitat. Però mai desdoblant. Mai oferint l’alternativa de la C-16. Mai millorant les connexions ferroviàries.

Ah, sí! I si no es pot és perquè Espanya ens roba, no perquè el govern així ho vulgui. I ho diu un independentista convençut. (entengui’s la ironia)

Què m’agradaria?

Simplificació: posar fil a l’agulla i que no hi hagi mai més cap mort a aquesta carretera (i a cap altra, esclar). Que es desdobli la carretera i que, mentrestant hi hagi gratuïtat a la C-16. Que la plataforma No + morts a la C-55 no hagin de tallar mai més la carretera. Que la notícia de l’Eix Transversal ben aviat també pugui ser sobre la C-55. Aquí a dalt n’estem farts i no volem més morts i accidents a aquesta carretera.

Com sempre, us he ofert la meva perspectiva. Mostreu la vostra! Podeu participar sempre que ho vulgueu.