Segurament,
quinze anys enrere hi hauria hagut el fum del tabac passejant-se entre el
sostre i la música ambient hauria estat el Bruce de jove, l’Sting, un jovial
Mark Knopfler. Potser en comptes de música hi hauria hagut les notícies, una
tertúlia sobre l’estat moribund del Dream Team de Cruyff o potser no.
No en tinc ni idea. El cas és que
entre les parets de roca, vidrieres transparents, molta llum natural i la
cambrera de l’est no hi havia cap passeig esporàdic de fum de tabac, ni tampoc
sonava el Knopfler, Sting o Springsteen de joves. No sonava cap tertúlia de cap
Barça i era el que ara podem entendre per una tarda qualsevol en un estiu del
2014. Sonava Franz Ferdinand, sonava Queen i sonava Arctic Monkeys. Les
converses? Poques. Dos típics de barra donaven xerrera a la mestressa, es feien
els simpàtics i segurament ho són. A la terrassa, dos joves adults amb un gos
llaminer, insistent i molt juganer prenien un ‘mojito’. El gos l’he trobat un
pèl prim, no ho negaré, però se’l veia feliç. Davant meu un entrepà de xapata
enfarinada de formatge manxec i un cafè amb llet (sense sucre). Al costat
papers amb lletres entrelligades i amb algun sentit més o menys interessant,
depèn del paràgraf que escollís. I a la dreta vuit homes. El més jove en deuria
tenir uns trenta fets i el més vell uns cinquanta però poc fets. La resta
oscil·laven entre aquesta franja. Però no us fieu de les meves dades, que no
els ho he demanat.
Eren els més feliços de la sala.
Ocupant dues taules hi havia dos taulells d’”Scrabble”. Entre el primer i el
segon, un àrbitre en forma de diccionari. Per a ells els era igual tot. Tot
excepte trobar la paraula millor puntuada. Hi havia un ambient de competició,
però una competició molt amistosa i divertida. Quan una paraula era dubte pel
contrincant el to de veu canviava, era molt més alt però perseguit d’una
corrent simpàtica molt dolça. I ja podia passar el que fos a fora del bar que a
ells els era igual. Destil·laven passió per les lletres i les paraules.
Encomanaven harmonia total.
I de cop, el contagi era inevitable. A
mi també ja m’era igual tot i em veia capaç de tot i de res, però m’era igual.
I el cap va descansar, segurament durant vint minuts. Suficient per sentir-me
l’home més afortunat de la terra. I només em va fer falta veure uns bons amics
jugant a l’Scrabble, sense diferències d’edats, sense cap mena de tensió. Amb
aquesta imatge em va valer per tal que em pogués sentir de peus a terra.
