Una mena d'homenatge

(I) 

El primer record que em ve al cap quan penso en tu (que és molt sovint, i cada dia) és del dos d’abril del dos mil cinc: vint dies abans que marxessis d’excursió. Eren quarts de sis d’una tarda i l’àvia m’havia dit que tenies el fetge contaminat i que a vegades se t’emboirava la closca. Resultava que aquell dia estaves així. Estaves estirat al sofà blau, que fins fa no res encara el teníem a casa (i que, a més, crec recordar que anteriorment havia estat al Pintor i Basiana), escoltant la ràdio (ràdio que guardo com un dels meus tresors materials més preuats), que té sis canals per memoritzar sis freqüències, i portaves les teves tant clàssiques ulleres de pasta marrons (que guardo, també, en un calaix, intactes, i que són un altre dels tresors materials més importants que tinc). La televisió, negra i vella, estava encesa i, precisament, si recordo la data amb tanta exactitud és perquè justament aquell dia, es retransmetia en directe l’elecció del nou Papa, successor del Joan Pau II. ‘Habemus papam’ llegia o sentia. Però jo, amb 11 anys, pensava “i habemus avi!”. I en cap cas vaig tenir tristament aquest pensament, sinó que va ser des de l’alegria de poder corroborar que encara erets allà. Però bé, la imatge, la fotografia, l’essència d’aquest record és simplement el simpàtic somriure, el gest vocàlic d’alegria i el teu tret facial, digne d’avi Pep, en el moment en que vas notar, obrint els ulls rere les ulleres de pasta marró, que m’asseia al teu costat, esperant que et despertessis i expectant, precisament, el que va passar: dir-te hola; fer-te un petó, just després que tu obrissis els ulls amb un simpàtic somriure, amb el teu gest vocàlic d’alegria i veure el teu digne tret facial d’avi Pep.

(II) 

Un segon record és atemporal, típic, i una imatge fotogràfica que qualsevol persona que hagi conegut mai el Josep Maria Orriols i Morros reconeixerà. Sóc a classe escrivint això (ja em perdonareu, però la classe d’avui m’interessa entre poc i gens) i el meu company m’acaba de demanar que per què he plegat el diari d’aquesta manera, tiu. En comptes de plegar-lo verticalment per la meitat (i per tant, fent-ne dues) ho faig en tres terços en el mateix sentit que si ho hagués fet pel mig, com hom fa (que sí, que si són terços seran tres i no dos o quatre, però m’agrada redundar). I ha estat així que me n’he adonat d’allò que ja sabia: també plego el diari com tu i també me’l poso sota el braç, a l’alçada del pectoral quan passejo, (massa!) despistadament per Manresa o Barcelona. I, de fet, aquest record és de tu passejant (massa!) despistadament pels carrers de la bonica Manresa, amb entre dos i quatre diaris plegats en terços aguantats a sota l’aixella (vestit elegantment amb camisa i potser americana). Quan no era així també els duies igualment plegats dins d’una bandolera de cuir. I celebro, tanmateix, poder entendre la mimesi d’Aristòtil quan em veig (o et veig,- o ens veig!) passejant (massa!) despistadament amb els diaris pul·lulant per qualsevol racó d’allà on sigui amb els diaris plegats, sí, en terços.

(III) 

Tu esmorzaves cada dia una llesca de pa de pagès amb mantega i melmelada i la sucaves a la llet o al cafè amb llet. I és quelcom que mai m’ha acabat de convèncer, la veritat (ho trobo massa dolç). Cal dir que, a voltes, la melmelada era de l’àvia, i a voltes no (del Caprabo). Et dic que no ho faig, només faltaria, però ara bé: ahir mateix vaig esmorzar un plat de cigrons amb espinacs i un parell de lloms de lluç... et sona haver esmorzat mai alguna cosa per l’estil? Jo crec que sí. També menjaves les natilles sense cullera. Interessant. I interessant pel lector serà quan sàpiga que el motiu és que la cullereta no era altra cosa que la tapa de l’envàs recargolada en forma de cullera. Tampoc ho faig, avi, no entenc, precisament, perquè cal abstenir-se d’una cullereta si la tens i, a més, sóc un pèl més amant d’aquest utensili (per poder explicar el teu sublim acudit de la cullereta, *acudit que reproduiré a final de l’entrada); però en conec qui sí que ho fan, com el Ferran: l’únic ros de la família, una gran virtut. I tampoc entenc per què ho fa. O potser sí! Perquè així ho feies tu.

(IV)

Semblava que havia de caure el cel, amb els núvols, les estrelles, l’univers i el mateix Sant Pere (que estic segur que aquell moment estava moment els mobles i per això tronava tant) de la pluja que queia aquella tarda de qualsevol dia de l’any, no ho recordo. Era una tarda de dimarts o de dimecres, de ben segur, perquè em vas trucar a casa per demanar-li permís a la mare que, en el cas que em vingués de gust, baixés a veure el Barça contra la Juventus, en un partit de Champions, amb tu a la penya blaugrana (que en aquel entonses era al començament del carrer Circumval·lació). No recordo el resultat, gens, ni si havia més o menys coneguts... però “només si vols, demana-li a la mare a veure si et deixa venir a veure el Barça a la penya amb mi” i és clar que ho volia! M’encantava passar les hores amb tu. Només recordo que jo vaig beure un Cacaolat. I que estaves assegut amb els braços creuats i les cames creuades. I que xutaves a l’aire cada cop que creies oportú que el Kluivert o l’Overmars havien d’executar el xut.

(V) 

I, escolta, només em vas renyar un cop a la vida (indicador del bon nen que sóc, o més aviat de com ens assemblem i la bondat que tenim). Va ser una tarda en que el Christian, un immens amic, va venir a casa a berenar i a jugar a futbol. La qüestió és que el meu amic era (ja no sé si encara ho és) un gran executador de faltes i, sobretot, tenia una excel·lent traça en fer un efecte interior a la pilota i també en fer xilenes. Fàcil: en una falta molt ben picada, de rebot, l’esfera va anar a parar a l’escaire. Heus ací el problema: l’escaire era el llum i aquest llum va quedar perfectament rebentat i reduït en petits fragments. La problemàtica augmentava exponencialment cada cop que anàvem sabent més informació d’aquest ditxós llum. L’havien recol·locat nou feia menys de 6 hores i havia valgut diners (tot val diners). Em vas renyar, i en aquest cas renyar vol dir que tensament em vas recordar que el llum era nou, que t’havia costat de muntar-lo i que vagi en compte el següent cop. La bronca, ja us i t’avanço no em va afectar gens ni mica. Però el meu escarment va ser la mínima idea d’haver fallat a l’avi Pep i vaig tenir un dels disgustos més durs de la meva vida. Quan hores més tard vaig arribar a casa, el primer que vaig anar a fer és agafar el telèfon per trucar-te i demanar si estaves bé i que em sabia molt greu haver-me carregat el llum. La divertida sorpresa va ser que just quan anava a agafar el telèfon, va sonar i el número era el 93 872 37 60, és a dir tu, que anaves a fer el mateix, perquè també estaves patint, disgustat pel meu disgust i per tranquil·litzar-me. I que les casualitats, em sembla, no existeixen pas.

Cinc records, escollits en un just atzar mental, per homenatjar-te. Per aquells 12 anys menys una setmana que vam viure plegats. Perquè tinc més que assumit que tu i jo no vam tenir una simple relació política de nét-avi. Perquè érem molt més que això. I tots hem après a recordar-te rient, sense massa llàgrimes. I la mort, això tant tabú, tant estrany, potser resulta ser la cosa més natural de la vida i que cal saber-ne conviure-hi. I, sí, sembla un tòpic, però vius en tots els gestos, expressions, tons, paraules, cares, venes i sang que fem i tenim tots nosaltres i et noto a dins meu. I fins i tot sembla que m’estiguis ajudant a escriure aquesta al·legoria. Deu anys després, com si no hagués passat ni una setmana, ho recordo tot. Però bé, tampoc t’estic explicant res que ja no sàpigues.

 Acudit: És un pacient que va a visitar el metge per una estranya sensació dolorosa que li passa cada dia quan esmorza, concretament a l’ull. “Doctor, quan esmorzo em fa molt mal l’ull dret” El Dr. Respon preguntant: “què esmorza, vostè?” “Jo esmorzo una torrada i un cafè amb llet” “I ha pensat mai de treure la cullereta?”