Fins ahir, la meva intenció era no anar a la manifestació de l’onze de
setembre a Barcelona organitzada per l’ANC i Òmnium Cultural. I fa temps que
volia compartir amb qui volgués els motius els quals em conduïen a fer-ho així.
Cansament.
Sempre comento que a un independentista no cal que el convencin de res. Ni
per a un costat ni tampoc per a l’altre. Aquest perfil ja està convençut de la
seva condició separatista. I és aquest perfil on jo m’ubico. La forta (i
necessària) campanya que està fent l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium
Cultural a mi se m’ha fet bola. Cada cap de setmana trobar parades al Passeig
de Manresa, o a qualsevol xamfrà de Barcelona mentre estava immers en el
fastigós món rutinari, a mi em molestava. Però vull insistir en que és una
campanya legítima i sobretot necessària. Malgrat que és un dels ingredients que
a mi (i uns quants més) ha contribuït a que em cansés.
Les
garanties.
Tanmateix, el que més ha ponderat i el que la meva lògica donava la raó de
tot plegat han estat i són motius de transferència política i de coherència
democràtica. No m’ha agradat que el fet de fer una hipotètica Via Catalana 2014
desastrosa hagi de ser responsabilitat dels que no hi hauríem anat i que en
canvi el fet que aquesta Via sigui un èxit total i sense precedents no pugui
ser garantia que el procés i la seva direcció siguin també un èxit. La única garantia és votar.
Parlo de transferència entre la gent i el carrer amb tota l’esfera
política. I també parlo de precedents. Hi ha hagut transferència real els dos
últims anys? La manifestació 2012 va ser la daga que va matar (?) la idea de
qualsevol pacte fiscal, es va dissoldre el govern i es van fer noves eleccions.
Per tant, sí que va haver-ne. La Via Catalana 2013 va ser un èxit i a més a més
va tenir el ressò internacional esperat. Però la única transferència que ha
tingut és l’haver convocat una consulta que no sabem si la farem (ja sigui en legalitat
espanyola o catalana) i sobretot ha portat al cansament de la gent (cansament
pels mitjans de comunicació catalans i espanyols) i un començament de
desmotivació i desinflament general (desmotivació i desinflament per reivindicar!
En cap cas s’altera cap convenciment independentista). No crec que la llei de
consultes pugui ser prou sòlida perquè sigui legitimat tant aquí a Catalunya
com també al Regne espanyol (que de legitimar a Catalunya, ja sabem que res).
En tot això vull dir que no hi va haver transferència perquè al meu
entendre la via catalana passada, hom demanava contundència. En la llei de
consultes i tot el circ polític que està havent no hi està havent contundència.
Contundència seria unes eleccions plebiscitàries, des del primer moment que es
va prohibir la consulta des de la legalitat espanyola. És evident que l’idíl·lic
és una consulta (perquè no referèndum?) pactada i legal, però no és el cas. I
fer una consulta tèrbola, poc clara... no em convenç
Això és el
que espero.
Que la via catalana d’enguany sigui un èxit. Que sigui un èxit rotund, i
que sigui l’aval final per poder culminar tot el procés. Perquè una Via
Catalana 2015/ Manifestació 2015 ja no serà creïble i tampoc serà un èxit. La
gent està cansada i però enguany complirà, fent l’esforç. L’any vinent... ja
no.
També espero la contundència que he comentat línies anteriors. Que votem,
però que sigui ben fet. I tant ben fet com ben aviat!
Aniré a la
Via Catalana 2014.
Precisament per tots els motius que em conduïen a no anar-hi, aniré a la
Via Catalana. Hi aniré com a la meva última via. En el moment que l’ambaixada espanyola
va censurar la presentació del llibre ‘Victus’, (igual que en temps pretèrits i
gens oblidats) se’m van encendre quatre guspires les quals van fer-me decidir
en anar-hi. I és que si sóc independentista no és ni per diners, ni per nació,
ni per un color. És per la oportunitat de poder fer un país nou. Un país net de
merda, en una esquerra moderna, amb pactes i autosuficient. Coherent i
democràtic! Lluny de tota la caspa que hi ha al sud d’Europa. I si ho vull és
perquè és possible aquest invent i perquè estimo el tros de terra en el que
visc. Això sí: serà la meva última Via Catalana.
